- Em sap molt de greu - va començar dient l'April - Que hagi hagut de venir un noi per fer-me obrir els ulls de què tu ets tan normal com nosaltres... Ho sento.
- Bé, suposo que ara m'hauria d'enfadar, però és igual. Et perdono... Però diga'm una cosa.
- Sí? - va dir alçant la vista.
- Mm... T'agrada l'Alex, oi? - li vaig preguntar esperant-me un "No".
- Sí. Molt - em va contestar, una mica vermella.
Merda!
- A tu també, oi? - va continuar.
- Doncs sí. Massa. - vaig dir una mica enfadada.
- Però ara ja no, saps? - va dir fent un esforç per somriure.
- Com? - vaig preguntar-li desconcertada.
- Els dies que venia amb mi a esquiar, a dinar i tal, només era per evitar-te i... "estudiar", com si diguèssim, com podia fer que li agradessis.
- Però si a mi ja m'agrada!
I molt, vaig afegir mentalment.
- Però no veus que els nois són molt tontos per saber aquestes coses? - va riure i jo també m'hi vaig afegir.
- Suposo que tens raó. Però et continua agradant? - li vaig preguntar tot hi haver escoltat tota la conversació anterior entre la Dina i ella.
- No, ja no. Sabent el que sent per tu, ja no hi tinc res a fer - va dir fent un llarg sospir. A continuació va somriure. - Però, en fi, les coses són així, no?
Vaig fer que sí amb el cap.
- I ara suposo que serem amigues.
- I tant... Però no et fa res perdre tots els altres amics?
- Quina mena d'amics són si no accepten que jo sigui amiga d'algú que no els hi cau bé? Allò no són amics, per favor!
- D'acord.
Amb un moviment ràpid, l'April es va aixecar, va agafar la sabata que tenia més aprop i la va tirar a la porta. No vaig entendre el que feia. Després del soroll que va fer la bota en xocar amb la porta, es va sentir un crit del qual no vaig reconèixer la veu.
L'April va murmurar alguna cosa com << tinc molt bona oïda >> i després es va aixecar.
- Ens veiem a l'hora de sopar! - Em va dir l'April sortint corrents per la porta perseguint la persona de la qual no havia reconegut la veu.
- D'acord - vaig murmurar.
En aquell moment, va entrar l'Alex amb aquell aire despreocupat que té, tot rient.
- Què fa gràcia?
- Has vist aquells dos? - em va dir fent un gest amb la mà perquè m'apropés.
Vaig anar cap allà i vaig treure el cap per la porta. Vaig veure l'April corrents pel pasadís infinit darrere d'en David. Vaig lligar caps... En David ens estava escoltant d'amagat? Però per què? Des de que haviem arribat aquí, es comportava d'una manera estranya...
- Vols sortir una estona o prefereixes quedar-te aquí? - Em va preguntar ell.
- Prefereixo quedar-me a veure la televisió - vaig respondre-li, cansada.
Em va agafar la mà i vam anar al seu llit. Vam estirar-nos i varem mirar la televisió. L'Alex tenia el comandament i va canviar de canals tan depressa que no sabia ni que mirava.
La resta de dies que ens quedaven van ser molt repetitius, però al final va arribar el dia de marxar. Ens van deixar una estona per gaudir de la neu i d'aquell paissatge tan meravellós.
- Ho trobaràs a faltar? - em va preguntar l'Alex amb la mirada perduda en el cel blau.
- Si... però si estic amb tu més igual on anar.
Va somriure i va girar el cap, recolzant el seu contra el meu.
- Jo igual - em va xiuxiuejar
El viatge de tornada va ser genial. En R. es va posar a cantar una cançó a l'autobús - ho feia fatal, però la gent s'ho passava bé - Després van sortir uns quants de la nostra classe també a cantar, i quasi al final, tothom es va quedar adormit. Em vaig despertar abans que tothom i vaig estar els 20 minuts que quedaven contemplant la cara meravellosa de l'Alex dormint. Era com tenir un àngel al meu costat.
Tots els pares ens havien vingut a buscar. Alguns es van limitar a abraçar, altres a plorar. Tampoc havia sigut tant de temps. La mare ens va venir a buscar a l'Alex i a mi, ja que ell no tenia pares ni res d'allò, però la mare no en sabia res. Ell es va inventar un lloc fals i ens va indicar que ens aturessim en un carrer fosc. Ens va dir adéu i s'envà anar caminant - però quan el cotxe va girar, vaig veure l'Alex com corria com una bala i després feia grans salts -
- Com ha anat, reina? - Em va preguntar la mare després d'estar una estona en silenci
- Ha sigut fantàstic
- Tant?
Ni t'ho imagines
- Sí
- M'en alegro que t'ho hagis passat tan bé - Va dir fent un somriure
Vaig assentir
Aquella nit quasi no vaig poder dormir. Vaig estar pensant amb el Clan de l'Alex i de com eren els seus membres. No se perquè, me'ls imaginava estranys, com persones d'un altre món. Extraterrestres. Sabia que aquells pensaments no eren certs, perquè si l'Alex era normal, també ho havien de ser la resta de persones d'aquell misteriós grup.
També vaig estar reflexionant de com podia haver una cosa tan imaginària. Uns homes - els Mursis - que em volien per uns poders que jo odio i uns protectors que ho impedeixen. Per favor! Semblava tret d'una pel·li de ciència ficció! Com podia no saber tot el que s'amagava darrere d'una vida que semblava més o menys normal?
Normal del tot no ho era, ja que què jo tingués poders ja ho sabia i volia dir que no era gaire normal...
Reflexionava també de com havien canviat les coses des de que ell havia arribat. M'havia canviat la vida, un gir bastant important.
Després de tant pensar, em vaig adormir. Vaig somniar que em mirava en un mirall i veia a la noia d'abans, afectant amb el seu poder a tothom que l'envoltava i la noia acutal, més valenta, més alegre, amb alguns quants amics, i sobretot... amb un noi que sempre tindria al costat passés el que passés. De cop i volta, el mirall es va trencar i en els trossos que s'emportava el vent, si podien veure les cares de l'April, d'en David, de la Dina, l'Erika i la Klara, la meva felicitat... i l'Alex.
I llavors, de darrere meu sortien unes persones amb capes vermelles i blaus fosc que m'agafaven i m'emportaven amb ells.
En aquell moment em vaig despertar. Vaig mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per les set del matí. Vaig aixecar-me i vaig estar-me una estona mirant la finestra. Els núvols passaven molt depressa o m'ho semblava a mi?
Vaig vestir-me ràpid i vaig baixar fins a la cuina.
- Hola mare - vaig dir-li fent un badall
- Bon dia, Hana. Què no has dormit bé?
- Sí, sí, molt bé - vaig mentir - però me llevat a les quatre de la matinada no se perquè - vaig afegir al final veient que no s'ho creia.
Vam esmorzar en silenci. Bé, en silenci jo, perquè ella no callava en tota l'estona. M'explicava els seus records de jove, quan ella també esquiava. Ni l'escoltava, estava pensant en una altre cosa.
- I al final, mira, una cama trencada... - va acabar dient finalment.
- Clar... - vaig afegir amb un to fals mentre em mirava el rellotge - M'envaig ja.
- Però si falten vint minuts...
- Si, si - vaig tallar-la - però avui vui estar més aviat. Ja saps, parlarem de les colònies i tal.
- Ah, d'acord - va murmurar. Em va semblar que també deia "Dolça juventut...", però no en vaig fer cas.
Vaig carregar la meva pesada motxilla - semblava que tingués deu quilos de plom enlloc de llibres - i vaig anar caminant cap a l'escola com cada dia.
Pel camí no em vaig trobar a l'Alex, cosa que no em va agradar, però el vaig veure sentat en un banc aprop del petit pont que hi havia.
Vaig mirar el meu rellotge, encara quedaven deu minuts per les vuit i hi podiem ser en dos minuts. Vaig decidir sentar-me amb ell.
- Hola - vaig saludar.
- Ei, Hana! Ja tenia ganes de veure't - va dir rient mentre em feia una abraçada.
- I jo... - vaig dir-li sospirant.
- Què et passa? - em va preguntar preocupat.
Em vaig estar pensant una excusa uns deu segons, però ho vaig deixar còrrer quan vaig recordar el seu do.
- No ho se... ja m'he despertat així. La veritat es que no se que em passa...
- Ajà - va dir ell com si no m'escoltés. Allò em va molestar una mica.
Vam anar cap a l'escola en silenci, sense dir-nos res. Cada vegada que mirava el seu rostre - aquells ulls blaus hipnotitzadors- pensava en el meu somni. És clar. Era allò el que em preocupava.
Temia que aquell somni - encara que no m'havia passat mai - es fes realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada