Capítol 7
"AMOR SENSE DUBTE"
- Hoola - va dir l'Alex mentre entrava per la porta tot xiulant
No li vaig respondre. Primer, perquè estava enfadat amb ell. Segona, perquè encara tenia llàgrimes als ulls. Tercera, no sabia que dir-li ni com sortiria la veu.
- Hana? Et passa alguna cosa? - em va dir preocupat
- No. Veste'n - li vaig respondre automàticament
- Aquesta és la meva habitació. No tinc per què marxar - va respondre seriós
- Doncs llavors marxaré jo
No sabia ni perquè ho havia dit. Era impossible baixar d'allà sense trencar-me l'altre cama! Vaig mirar-me l'escaleta, vaig sospirar i em vaig tornar a ficar la cara a sota el llit
- Ei. Digam'ho - em va suplicar
- Perds el temps amb mi. Perquè no vas amb la teva estimada amiga April i em deixes? - li vaig dir enfadada
- Com? - va preguntar ell desconcertat
- Doncs sí. Si es tan amigueta teva, per què no vas amb ella? - vaig dir-li esperant que les llàgrimes no em caiguessin.
Vaig notar com l'Alex entenia aquelles paraules i es va enfadar
- Et penses que ets el centre del món? Només per què estic aqui per protegir-te ja m'has de tractar així? Què no sóc un esclau, jo. Tinc dret a passar estona amb altre gent!
No em va entendre bé. Vaig aixecar el cap per veure-li la cara. De seguida em vaig fixar en els seus ulls. Aquell turquesa ja no era meu. Era de l'April. Me l'havia robat. Li notava... O potser es què m'estava tornant boja.
Quedaven dos dies per què estiguèssim a la segona setmana. No em parlava amb l'Alex. Era com estar sola en aquella habitació. L'únic que em saludava era en David, tot i què no entenia molt el perquè.
El primer dia de la segona setmana ja em podia moure. Vaig tornar a esquiar amb el meu grup i per les tardes m'havia de quedar al refugi ja que no podia anar a esquiar sola, per si em passava alguna cosa o no se què.
Però aquell dia em vaig cansar. Vaig agafar el casc amb la mà esquerre i les botes amb l'altre mà i vaig anar de puntetes cap a la porta vigilant que no hi hagués cap mestre que em pogués veure.
Ho vaig aconseguir. Després, vaig anar cap a la recepció pensant un pla per què la recepcionista em pogués donar la clau del magatzem on hi havien els esquís. Vaig pensar de dir-li que un noi no podia obrir la seva habitació i que hagués de marxar d'allà. Així aprofitaria per agafar-li sense que ho sapigués. Però no em va caldre. La clau estava a sobre del mostrador i ella no hi era. Perfecte! La vaig agafar i vaig anar corrents cap al magatzem. Vaig agafar els meus esquís i allà mateix em vaig treure les sabates que portava i em vaig posar aquelles pesades botes i també el casc. Vaig deixar les meves sabates al costat de la porta, una mica apartades perquè la gent hi pogués passar. Vaig tancar i vaig tornar la clau a la recepció. No s'havia notat res. Fantàstic.
Vaig agafar els esquís amb les dues mans i vaig anar cap a les pistes. Vaig agafar un telecadira i tenia intenció d'agafar una pista facileta que hi havia per allà. Quan vaig arribar, estava a punt de baixar per aquella pista quan vaig veure que en sentit contrari hi havia una que era vermella. No semblava perillosa, però feia força baixada. M'ho vaig repensar i vaig decidir anar per allà. Vaig començar a baixar-la, però no se com se'm va quedar enganxat un pal a la neu i ja no el vaig poder recuperar. Intentant agafar-lo, un esquí se'm va torsar i es va posar a sobre de l'altre. Vaig caure de costat i vaig anar rodant per tota la pista. Notava com la cara em cremava cada cop que tocava al terra. Vaig obrir els ulls un moment i vaig veure que un arbre s'acostava. Em moriria. Vaig tornar a tancar els ulls amb força intentant no pensar en res. Només en que allò s'acabaria.
No estava segura si era allò el que volia, que tot s'acabés.
No. No ho era. Volia una cosa: Que l'Alex estigués amb mi per tota la vida. No em voldria separar d'ell ni un minut. Mai.
No, siusplau, no. Encara no em puc morir!
- Hana! - vaig sentir algú que cridava el meu nom
Vaig intentar tornar a obrir els ulls i vaig veure la silueta d'algú a contra llum, ja que darrere seu hi havia el Sol, que s'anava acostant.
Estava a punt de xocar amb l'arbre quan ell es va posar al mig i em va agafar. Va donar una gran puntada de peu a la neu i va fer un gran salt. Vaig veure els arbres als meus peus i que ens anàvem allunyant.
- Alex? - vaig murmurar
- Estàs boja! No veies que s'acostava una gran tempesta?! - em va escridassar
- És igual, segurament ningú em trobaria a faltar...
- Però que dius? Saps com m'he espantat quan he vist que no estaves al refugi i he vist les teves botes al magatzem? - va dir desesperat
- Com? - vaig intentar dir, cansada. No se si ho va escoltar, però per ara estava massa cansada per continuar parlant. Ni tan sols volia preguntar-li com podia ser que em portés en braços per l'aire
Quan em vaig despertar vaig veure el meu color preferit.
- Ah! - vaig cridar espantada en veure que estava al voltant dels braços de l'Alex
- Perdona, t'he despertat?
- No, no... - vaig afanyar-me a dir - Estic... desconcertada
- Ah, d'acord. Eh... Et molesta que estigui així? - em va preguntar una mica avergonit
- No, no. Així estic molt bé
- Ets un cas
- Com?
- Estava a punt d'anar a esquiar quan he vist les teves botes allà al costat de la porta del magatzem. Després he pujat pel telecadira (abans ja havia fet unes quantes voltes per les altres pistes) i quan estava a punt de baixar la que hi ha al costat d'aquesta, he vist el teu pal clavat a la neu. M'has espantat molt, Hana. Per què no m'has avisat? No saps les coses que m'he imaginat quan he vist la nostra habitació buida. I com que he pensat... Bé, que ningú t'hi hauria acompanyat, m'he preocupat molt. En serio, Hana, no ho tor...
Vaig fer que callés fent-li un petó.
Encara no sabia si jo li agradava o no, però en aquell moment era necessari. Si m'havia de sentir culpable, seria més tard. Em vaig sentir molt bé en fer-li, però la següent cosa que vaig esperar es que ell no volgués i es fes enrere.
Però no va ser així.
Va continuar fent-me el petó i em va agafar per la cintura. Vaig tancar els ulls de seguida i em va semblar que ell feia el mateix. Segurament va ser poc temps, però per mi va ser la cosa més meravellosa que havia fet mai. Quan ens vam separar per agafar aire, ell em va agafar i em va abraçar amb força.
- Si he de donar la meva vida per tu, ho faré. Jo sempre estaré al teu costat. Sempre et mantindré fora de perill. Per sempre - em va xiuxiuejar a l'orella
- I què se suposa que t'haig de dir, d'això? - vaig respondre-li sense paraules
- Mm... Com se suposa que això hauria d'agradar a totes les noies...
Sense dubte
- ...Suposo que un petó estaria bé - va dir amb una rialla
- Això està fet
Seguidament vaig fer-li un altre petó molt més intens que l'anterior.
- Suposo que el teu do ha fet que m'enamorés de tu - va dir rient
- Per una vegada, m'agrada el meu do
Vaig estar pensant en allò que havia dit i llavors el vaig abraçar de cop.
- Vols dir... que abans d'això no senties res per mi? - vaig dir-li esperant un "No"
- És clar que no, bleda! L'únic que no com ara. He vist la llum, que diuen - va acabar dient amb un somriure
- Uf, això em deixa més tranquil·la -vaig dir insegura pensant en l'April.
- Mm, em sembla que no et deixa més tranquil·la - va respondre mirant cap a la finestra - El meu do... - va recordar-me dient amb un to melòdic
- Ostres. Bé, ara tu explico, però abans deixa'm preguntar-te una cosa.. Com funciona el teu do? Vui dir, com saps si dic la veritat o no?
- Ah, es molt senzil. Bé, d'explicar no gaire. És... Com si el teu cervell m'indiqués que la frase que aniràs a dir es falsa. Si es vertadera, no passa res. És una mica inútil, però serveix per quan algú et fa alguna promesa i veus que no es tan "promesa" com et creus - va dir rient - I el teu com funciona?
- Ni idea... És molt extrany. Depén de quines emocions, sobretot quan són emocions fortes, llavors es transmeten, encara que jo no vulgui. Suposo que és el que vas notar aquella vegada.
- Ah
- Per cert... - vaig dir-li mentre mirava al meu voltant - On som?
- En una caseta que hi havia per aquí al mig. Segurament ja la deuen haver posat per casos
- Ei! - li vaig dir fent morros mentre li donava un cop a les costelles
Ell va riure. Aquell blau tornava a ser meu.
- Nois! - va cridar en J. en veure'ns - Com esteu? Us heu fet mal?
De darrere seu en va sortit l'April, mirant a l'Alex fixament amb preocupació. L'Alex li va dedicar un somriure i ella va fer una rialla alleujada. Suposadament no m'hauria de preocupar, perquè representava que ara l'Alex i jo sortiem junts i ell m'estimava a mi, però... no m'agradava.
L'April es va acostar a l'Alex.
- Alex, no t'has fet mal? Ostres, quin ensurt em vaig endur quan vas sortir corrents!
- Sí, sí. Tranquil·la
L'April em va mirar i també em va preguntar com estava. Una cosa molt rara.
- Ei, estàs bé? - em va dir procurant que el to sortís tranquil i relaxat
- Sí, April. Gràcies - vaig respondre-li intentant ser amable
Ella va fer que sí amb el cap i va marxar tornant amb el seu grup, tot fent-li preguntes.
Quan em vaig dirigir a la meva habitació mentre l'Alex explicava al professor tot el que ens havia passat, vaig sentir com la Dina i l'April discutien sobre nosaltres tres.
- Per què et relaciones amb l'Alex? Si es amic de la Hana! - li preguntava la Dina sense cap mena de respecte per l'Alex i per mi.
- L'Alex és el meu amic, i si la Hana és la seva amiga, jo també ho seré - va dir-li defensant-se
- Seràs una pringada com ella
- M'es igual, m'estic pensant que prefereixo anar amb ells abans que em la teva colla
- Saps que passa? Què estàs penjada per el noi i vols fer tot el que puguis per poder sortir amb ell o alguna cosa així!
- Mentida! L'Alex és el meu amic i punt! Li agrada la Hana, així què respectaré la seva tria i em limitaré a ser la seva amiga, cosa que també vui!
- Molt bé, doncs. Adèu, pringada
No em vaig adonar que estava parada, sense caminar, escoltant la conversa d'elles dos. La Dina em va veure i es va dirigir cap on estava jo.
- I tu què mires, burra? - em va cridar. Seguidament, em va emputjar em força i vaig caure al terra. Ni em va mirar quan m'estava tocant la cama perquè em feia mal i va marxar cap a la recepció. Vaig suposar que parlaria amb en J. per canviar d'habitació. L'April es va acostar cap a mi i es va ajupir a la meva alçada
- Estàs bé? - em va preguntar ajudant-me a aixecar-me
- Sí, no ha sigut res
- És imbècil. No se com podia estar amb ella
- Em sap greu - li vaig dir un cop em vaig incorporar
- Per?
- Home, em sembla que per culpa de l'Alex i de mi, ara has perdut amistat amb tots els altres, no?
- Bah, tampoc m'importa. M'agradaria parlar amb tu - va murmurar l'April
- D'acord. Anem a la meva habitació - li vaig respondre intrigada pel que em diria a continuació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada