CAPÍTOL 5
"A LA NEU"
- Aquest any toca anar de colònies. Em decidit entre tots els mestres que el millor seria anar a esquiar a la neu
Quan en J. va acabar de dir allò, es van sentir crits d'emoció, rialles i per rar que semblés, també sospirs. Sempre hi havien els típics que no els hi agradava fer excursions ni res que s'hi assemblés.
- Saps esquiar? - em va preguntar l'Alex encuriosit
- Sí. I anava molt sovint quan era petita. Tu segur que ets un crack, no?
- Doncs no! No en se gens ni mica! - em va respondre rient
- En serio? - vaig dir cridant - Un noi que sap saltar un munt de metres sense fer-se ni una rascada i no sap esquiar? Impossible - vaig dir més fluixet
Va semblar que aquell comentari no li havia agradat. Vaig pensar alguna cosa per poder-me disculpar però ell ho va deixar còrrer i el professor va continuar amb allò de la neu.
- I aquest any, em pensat que per fer-ho diferent, les habitacions seran de quatre persones i serà noi i noia.
En aquell moment les noies es van posar molt contentes, saltant d'alegria i els nois indiferents i una mica avergonyits per si havien de compartir habitació amb noies. Immediatament després em vaig mirar l'Alex per veure com reaccionava i s'estava pensant alguna cosa.
Vaig obrir la boca per dir-li si volia anar amb mi, però la vaig tancar de seguida. M'havia fet molt amiga d'ell, però igualment no sabia si voldria anar amb mi o no. Ell es va estirar un moment i després em va mirar i em va somriure.
- Anem junts? - em va preguntar sense cap mena de vergonya
- S-sí... - vaig dir a mitges a causa de l'emoció.
Ell em va somriure i va riure mirant-me. Ves a saber quina cara tenia.
Els dies van anar passant molt rápidament. Vaig descubrir que a mi mai m'havia agradat anar a l'escola, només ho feia per ell. Per poder-lo veure. Ara la meva vida no tenia sentit sense ell... O almenys això creia jo.
Ell no feia cap gest de que li agradés i era tan poruga i covarda que mai li havia dit res sobre aquest tema.
- Quines ganes que passin quatre semanes ja, no? - em va preguntar al canvi de classe
- Doncs sí. M'encanten els esports - vaig dir tímidament
- Ah sí? Mai ho hauria dit - em va respondre fent broma
- No? - vaig preguntar-li estranyada
- Quan et vaig veure aquí sentada, tota sola, vaig pensar que hauria de protegir una noia d'aquelles que mai parlen, que són molt independents i que no parlen amb ningú, però veig que em vaig equivocar totalment. L'aspecte enganya - va acabar dient amb una rialla.
- Bé, jo ja fa temps que intento parlar amb la gent, però com que m'ignoren, m'he rendit
- Doncs no ho has de fer! Has de lluitar pel que vols! - em va dir ara més seriós, però com si el volgués donar ànims
- Tu tens millor amic? - li vaig preguntar canviant de tema
- Mm? I això que hi te a veure?
- Simple curiositat
- Doncs sí. És aquell noi de que et vaig parlar
- Ah, sí. Ja m'enrecordo... I millor amiga?
- Sí també - em va respondre - I per tu qui és la teva millor amiga?
- Són dos. L'Erika i la Klara. Són les úniques que m'entenen
- I millor amic?
Per què m'ho havia de preguntar? Què li diria? Ah, sí. Ja. El que pensava
-Bé... em sembla que tu ets el meu millor amic
- De veritat? Quin honor! - va dir tot rient - Tu també ets una de les meves millor amigues
Una? Com que una? No era la seva "millor" amiga?
- I qui és la teva millor amiga?
- No la coneixes. És del meu clan. És molt simpàtica i divertida saps? I bé, tampoc es pot negar que no es guapa! - va acabar dient amb una altre rialla - L'hauries de conèixer. És diu Silvy. Segur que us farieu molt bones amigues
No ho crec pas vaig pensar enfadada. Vaig agafar tots els llibres que tenia per la taula i els vaig ficar dins la motxilla, també vaig agafar l'estoig que tenia al calaix del pupitre i vaig marxar enfadada i decepcionada. Sabia que m'estava saltant classe i no era correcte, però no volia veure-li més la cara fins que em passés l'enrabiada. Bé, en veritat si que el volia veure, aquells ulls turquesa eren meravellosos, però... Per què m'havia enfadat tant? Perquè no era la seva millor amiga? Quina ximpleria, ja m'ho havia d'esperar. Perquè aquella tal Silvy segurament li agradava?
Sí, m'havia enfadat per aquest motiu. Era tan possessiva que volia que l'Alex només fos meu? Quina mena de persona era? Una de les dolentes, estava clar.
Definitivament, a l'Alex no li agradava. I? M'havia fet masses il·lusions. Ell es limitaria a ser el meu amic i si continuava així, segur que m'evitaria com la resta d'alumnes. Segurament seria millor per ell. Per mi no, però l'amor és així de desastrós. Pots començar amb una amistat i per el rotllo aquest... Patapam, pim pam! Adèu amistat, hola amor!
Vaig entrar a casa sense mirar si la meva mare hi era o no i em vaig dirigir a la meva habitació. Em vaig tirar al llit i no sé com em vaig deixar portar per les meves maleïdes fantasies.
Tot era blau - Què estrany! - i molt bonic. Hi havien un munt de parelles sentades en un munt de bancs. Jo estava a un extrem d'aquell paradís, ell a un altre. M'hi volia acostar però per cada passa que feia jo ell en feia dos més, però no cap endavant, cap enderrere. Em vaig aturar i vaig mirar al meu voltant. Aquelles parelles estaven desapareixent i aquell blau tan bonic i clar, s'estava transformant amb un color fosc i lleig. Em vaig tornar a girar dirigint-me cap a l'Alex i ja no hi era. Estava sola dins d'aquell espai buit.
Buf, un malson!
El dia següent em dirigia cap a l'institut i em va venir a saludar l'Alex corrents
- Hana! - va dir com a salutació exclamant - Què et va passar ahir? Vas sortir tota enfadada...
Vaig accelerar el pas ignorant-lo i sense contestar-li. Ell es va quedar parat de la meva reacció
però no va insistir i va continuar caminant amb el cap acotat darrere meu. Quan vaig anar cap al meu pupitre em vaig sentar i vaig fer com si res. No li vaig dirigir la paraula ni ell a mi. Havia captat el missatge, però sense entendra-ho. Si havia de ser sincera, no ho sabia ni jo.
Aquelles dos semanes van ser molt repetitives, no s'acabaven mai. M'aixecava, anava a l'institut, no parlava amb l'Alex, tornava a casa, dormia, m'aixecava... així tots aquells catorze dies fins que l'Alex es va preocupar
- Es pot saber que et passa amb mi? - em va preguntar enfadat caminant al meu costat
- No passa res - vaig mentir
- Diga'm-ho - va dir seriós
En aquell moment no se com, em va venir al cap el que havia pensat quan va arribar el primer dia, que sabia que amagava alguna cosa. Era una bona oportunitat per dissimular.
- Diga'm tu primer el teu "secret" - vaig dir-li aturant-me de cop
- Quin secret? - va preguntar desconcertat
Ostres, ara perquè m'equivoqui!
- Doncs el que amagues - li vaig dir sense embuts
- I si te'l dic... em tornaràs a parlar?
- Clar - li vaig assegurar
- D'acord... vine - em va dir
Vam anar caminant fins el pont que hi havia a prop de casa meva i es va ataurar. Em va agafa per les espatlles i em va semblar que el cor em sortia disparat.
- Jo... - va dir mirant al terra
- Sí? - li vaig dir esperant-me el que volia que em digués
- Sóc com tu - em va respondre fredament
- Com? - vaig dir-li desconcertada
- Doncs sí, que jo també tinc un do. Una merda de do, pero el tinc
- I això és un secret? - li vaig dir amb to de burla - Per favor, Alex! Jo també en tinc!
Em va deixar anar i em va donar l'esquena
- No ho entens. Jo... no volia que sapiguessis que era estrany. Volia ser normal. Un amic normal. Que només servís per protegir-te i per fer-te companyia, però no una cosa estranya...
- Llavors a mi em consideres una cosa estranya, no? Com que tinc un do... - vaig dir afectada
- No! Tu no! Ho deia per mi
- I quin és el teu do?
- Saber si menteixes o dius la veritat
Buf! Ara no li podré mentir!
- I tu per què estaves enfadada amb mi?
- Per... és igual, ara ja no ho estic
- Segur?
- Seguríssim
- Mm... d'acord
La resta de dies van ser normals, típica rutina, però ara ja em parlava amb ell. A la pissarra de la classe anàvem apuntant els dies que quedaven per les colònies d'esquí i per fi van arribar.
A l'autobús, tothom cantava, reia, es preguntaven coses, escoltaven múscia, llegien...
- Ei! Una mica de silenci! - ens va dir en J. - Ara, vui que em digueu les quatre persones que aniran en les habitacions
Tots van anar dient els noms dels membres i nosaltres (l'Alex i jo) no haviem buscat a les dos persones restants i ens va tocar amb la Dina i en David. Quina mala sort! Em queien fatal! Ells una mica més i es posen a plorar perquè els havia tocat amb nosaltres.
Quan vam baixar de l'autobús, tots ens vam quedar parats amb aquell paissatge tan bonic. Vaig mirar a l'Alex, exactament els seus ulls turquesa, que feien joc amb la neu blanca. Vaig mirar el cel i no se perquè, vaig tenir el precentiment que passaria alguna cosa dolenta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada