- Ei! Que la Hana no mossega! - va dir una veu rient-se que s'acostava cap a mi
- Hola Hana - em va dir l'Alex fent-me un somriure molt ampli
- Hola - li vaig contestar mentre els seus ulls blaus turquesa em van imnotizar.
Vaig continuar caminant mirant-lo sense parar fins que ell s'en va adonar.
- Tinc alguna cosa a la cara? - em va preguntar ell refregant-se la mà per la cara
- No, no... Pensava...
- Que pensaves?
- Què tens uns ulls molt bonics - vaig dir posant-me una mica vermella
Ella va començar a riure
- Si, tothom m'ho diu. I a més, són del meu color preferit, el blau.
- El meu també ho és! - vaig dir molt il·lusionada - sempre m'ha agradat aquest blau tant... tranquil·litzant
Va fer una petita rialla
- Et puc preguntar una cosa? - li vaig dir pensant amb el que havia passat la tarda anterior
- Diga'm
- De que coneixes a l'Amy i de que vau parlar? - vaig preguntar mirant els meus peus mentre caminava. Com que no mirava endavant, em vaig donar un cop contra una fanal que hi havia allà aprop. L'Alex va riure i es va posar seriós en pensar en la pregunta.
- Encara t'enrecordes en tot allò que et vaig explicar, oi?
- Sí - vaig dir sense dubtar ni un moment
- Com et vaig dir, jo sóc del clan "Llums sense fi" i l'A... - es va aturar de cop - És la teva amiga?
- No! - vaig exclamar - Em cau fatal!
- Ah, millor - va dir sentint-se una mica més alleujat - Doncs ella és dels protectors dels Mursis
- Què?! - vaig cridar sense pensar - què ella també és de tot aquest embolic?!
- Sí. Ella es dedicar a observar qui s'apropa o no. Té el do de saber qui s'apropa, siguin bons o dolents, als Mursis i així avisar-los i que es poguin preparar.
- Quants dons hi han al món? - vaig preguntar sense encara no haver assimilat el que m'havia dit sobre l'Amy.
- En tot el món només hi ha deu persones que en tenen, entre aquestes deu esteu tu i l'Amy
- I tu no en tens cap?
- Jo... - va dir dubtant un moment - No en tinc cap... i és una llàstima, perquè m'hauria agradat tindre algun i ser especial
Jo sabia que mentia, ell en tenia algun, n'estava segura
- Jo si vols et regalo el meu! - vaig dir amb un to animat fent broma, tot i que no en sabia gaire.
Ell es va adonar de les meves intensions i em va fer un somriure molt gran.
- No se com la gent no et vol d'amiga
- Pel meu maleït do - vaig contestar-li amb una veu una mica desagradable
- Però... a mi no m'efecta. - em va replicar mirant-me fixament.
Quan em va mirar d'aquella manera, vaig desviar la mirada ràpidament per no quedar-me una altre vegada, xuclada per aquells ulls tan meravallosos.
- Ja - vaig dir mirant cap al cantó oposat a ell - és el que no entenc...
L'Alex es va mirar el rellotge blau fosc que tenia al canell i va començar a còrrer.
- Que passa? - li vaig dir cridant mentre em deixava enrere.
- Has vist l'hora que és? - em va contestar
Vaig mirar el meu mòbil ja que no portava rellotge.
- Ah! - vaig cridar espantada - Les 7:58!
Ens haviem quedat tanta estona parlant a pas lent que se'ns havia fet tard. Vaig començar a còrrer jo també intentant atrapar-lo i de cop... els peus es van aixecar del terra. Em vaig parar de cop mirant-me'ls amb els ulls molt oberts.
- Què fas, Hana?! Espavila! - em va recordar l'Alex que ja estava a la porta del institut
- Sí... - vaig respondre mentre corria
En aquell moment, no s'em van aixecar els peus com abans, tot i que vaig estar en totes les classes pensant amb allò.
Quan va arribar l'hora de dinar, vaig agafar una mandarina i me la vaig anar menjant mentre m'endinsava al bosc qui hi havia darrere de l'institut. Volia explicar-li allò que m'havia passat abans a l'Alex, però no ho vaig trobar necessari. Em vaig posar a còrrer per veure si em passava el mateix que abans. I efectivament. Va passar. Els meus peus es van aixecar del terra i vaig començar a volar. Em vaig espantar molt, però vaig procurar mantenir la calma i, mentre estava a l'aire, vaig continuar movent els peus com si caminés. Vaig avançar un bon tros, mirant-ho tot molt estranyada i sense poder creure el que estva fent.
- Hana!! - va cridar un veu molt familiar
Vaig mirar cap a baix i vaig veure l'Alex que em feia senyals amb les mans perquè baixès.
- No se baixar! - li vaig respondre pensant en el que diria d'allò
- Mou els peus cap a aquí com si baixessis unes escales!
- Ah, d'acord - vaig murmurar sense que ell ho sentís
Vaig anar baixant mica en mica espantada per si queia de cop. Si em queia des d'aquella alçada, segur que no en sortia viva.
- Així, a poc a poc - em va dir ell amb un somriure encantador a la cara
- Uf... - vaig dir mentre sospirava - Tu saps com ho he fet això?
- Mm... els que tenen dons em sembla que també tenen qualitats especials. Tu per exemple, pots "volar". O més que volar és caminar pel cel.
- Tu saps quina qualitat té l'Amy? - vaig dir sense pensar-ho ni un moment
- Ni idea, pero has d'anar en compte amb aquella noia. D'aquí uns dies sabrà allò teu ja que li comunicaran els Mursis perquè vagi a per tu i no et podràs quedar ni un sol moment amb ella a soles.
- D'acord... t'agradaria anar a casa meva avui? - vaig preguntar-li mirant cap a terra mentre movia els peus amunt i avall
- Per què? - va preguntar ell estranyat
- No ho se... per passar l'estona. Si no fos per tu potser d'aquí un temps ja no seria la Hana Sweest que coneixes i estaria amb els Mursis aquells. - vaig mentir.
A part d'això, també volia estar amb ell, necesitava estar amb ell per sentir-me bé i pensava com no podia haver tingut ni un amic des de la seva arribada. No podia entendre com havia sobreviscut.
- Per... Perfecte - va exclamar amb un mig somriure
- Escolta, Hana, a mi m'ho pots explicar tot... no m'has d'amagar res, per això som amics, no? - va dir ell mirant un arbre per evitar-me la mirada
- Eh... Ja ho se, però no tinc res a dir-te - li vaig respondre estranyada - Per què hauria d'amagar-te alguna cosa?
- No ho se... És igual, deixa-ho - va dir-me mirant-me i fent un petit somriure - A més, m'anirà bé anar a casa teva, així podré estudiar millor els teus hàbits per poder protegir-te millor
Em vaig quedar pensant amb allò que m'havia dit de protegir-me i em vaig quedar en blanc
- Un moment... quan s'hagi acabat tot això dels Mursis i jo ja estigui sense perill... tu t'aniràs?
- Es clar, tindré altres encàrrecs en altres llocs del món - va dir ell sense adonar-se de la meva preocupació
- Ostres... - vaig dir entristida - Quin rotllo...
Ell es va adonar que estava a punt de plorar i em va dir que no em preocupés
- A més!, pensa que encara queda molt perquè es posin en marxa i et vinguin a buscar! Ho podem passar bé!
- De quan de temps estem parlant?
- De dos mesos o tres. Sempre triguen això, més o menys
- D'acord. Ens veiem avui a les cinc de la tarda aqui a la porta de l'institut i després ens dirigirem a casa meva, que és a 10 minuts
- O.K.
- I una cosa... com puc còrrer sense volar?
- A mi em sembla que t'has de concentrar per no volar i després ja no cal. D'aquí un temps ho podràs fer sense preocupar-te i no t'hauràs de concentrar per fer una cosa o una altre.
Em vaig quedar pensant una estona i al final em va sortir la pregunta
- I això... Per què ara ho puc fer i abans que tu arribessis no?
- No se... - em va dir mentre caminava cap a l'institut perquè ja era l'hora. El vaig seguir- Suposo que és perquè, com si diguèssim, se t'han despertat tots els teus dons quan jo t'he dit tot el que podies fer i el que podia causar.
- Sí, dèu ser això - vaig dir pensativa
Tota la tarda vaig estar pensant en l'estona que passaria a continuació amb l'Alex. A soles. Sense pensar ni amb els meus dons ni res. Per passar-ho bé.
I va arribar el moment, ell m'estava esperant allà a la porta de l'institut per anar a casa meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada