Capítol 4
" TARDA INOBLIDABLE"
-Hola Hana! - va exclamar amb un somriure a la cara
- Fa molt que t'esperes? - li vaig dir avergonyida
- No, no! Si acabo d'arribar! Deu fer uns 5 minuts
- Ah, d'acord
Vam estar caminant una estona el costat de l'altre sense dir-nos res fins que a ell se li va acudir alguna cosa
-Ei! Explica'm alguna cosa de la teva família!
- Buf, no es gaire interessant - li vaig contestar sospirant, mentre continuava caminant sense mirar-lo
- És igual, vull saber coses de tu - em va dir amb una veu amable. En aquell moment em vaig girar per mirar-lo i aquells ulls em van xuclar de nou. Estava jo sola en un cel blau on no hi havia final. Caminava i caminava saltant, contenta d'estar en aquell món on només hi havia blau. Blau, blau, blau.
- I doncs? - em va dir esperant la meva resposta. Potser havien passat minuts i per mi havien sigut segons. Vaig saccejar el cap per tornar a la vida real i em vaig posar a pensar en la pregunta.
- Bé, visc amb la meva mare. És diu Vikki. El meu pare va morir en un accident quan jo era molt petita. és deia Mark
- Vaja, em sap greu - va dir aturant-se en el pont i observant el riu que passava per sota nostra.
- De fet, jo era molt petita, tenia uns 6 anys i no m'en enrecordo molt bé - vaig continuar - Tinc un germà gran que es diu Mark, com el meu pare. Té 20 anys i viu amb la seva novia a Espanya i els dos treballen com a mestres en una escola privada. Deu fer que no el veig... uns 2 anys. Un dia haig d'anar cap allà a fer-los una visita - vaig acabar de dir - Ostres! T'he explicat un munt de coses sense que puguessis dir res, perdona.
- No, si m'agrada la història de la teva família, és interesant.. - va dir sense acabar la frase - ...més que la meva ho és
-És veritat! Explica'm com és la teva família!
- No ho se - va dir seriosament
- Com? - li vaig preguntar desconcertada
- Doncs que no recordo res. L'únic que recordo és que quan tenia dotze anys em vaig despertar en una taula i que tenia un munt de gent al meu voltant. En Leo em va dir que no tingués por.
- En Leo? - vaig preguntar encuriosida
- Sí, ell és el cap del nostre clan. És... el líder. Tot el que diu ho fem, però ens tracta molt bé - va acabar dient amb una rialla
- Ah
Em vaig adonar que no ens haviem mogut del pont, i vaig caminar una mica per veure si em seguia. Ell es va adonar de que volia que anèssim cap a casa meva i em va seguir.
- I... Abans d'aquells dotze anys que tenies, que havia passat?
- Ningú ho sap. Em van dir que ells tenen un noi que detectava qui s'havia d'unir al seu clan. És diu Safix.
- És un dels deu que tenen poders?
- No, ell... li van transferir els poders - em va dir sense saber com explicar-ho
- Com? - vaig preguntar sense entendre res. En la llunyania veia la meva casa que s'anava apropant. De fet, erem nosaltres qui anàvem cap a ella
- Doncs... que van treure-li els poders a un home que els tenia i li van posar a en Safix. Aquell home no sabia ni que els tenia, el pobre - va afegir amb un sospir
- I... - vaig dir horroritzada - Què vau fer amb aquell home?
- Res, el vam deixar. Ara és un humà qualsevol
- Aah - vaig afegir més tranquil·la
Vam arribar a casa meva i li vaig explicar a la mare qui era ell. Sense masses detalls. <<És un amic de l'escola que ha arribat fa poc, ja t'ho vaig explicar >>
- Ah sí! Ja ho recordo - va dir ella mirant-lo de dalt a abaix - Molt bé, molt bé - va remugar en veu baixa - I que fareu?
- Res, estarem a la meva habitació una estona. Potser em pot ajudar a fer els deures que ens han posat, que em costen una mica - vaig contestar-li mentint
L'Alex em va mirar amb una cara estranya i li vaig picar l'ullet. Ell ho va entendre i es va tornar a girar. Vam caminar per les escales i vaig notar que la meva mare ens mirava
- Hana?
- Mm? - vaig dir-me mentre mirava l'Alex que estava entretingut observant la foto del meu pare.
- Tu i ell...? - em va preguntar allargant les paraules
- No - li vaig dir abans que acabés la frase
- Ah - va contestar-me mentre es girava cap a la sala d'estar
Em vaig dirigir a l'Alex i vaig sospirar. Em va preguntar si el de la foto era el meu pare
- Sí - vaig dir fredament. No m'agradava parlar del tema. No em volia posar trista i que li efectés a ell
- D'acord
Vaig obrir la meva habitació i vaig veure que tenia dos samarretes a sobre el llit. Vaig còrrer, les vaig agafar i les vaig tirar a l'armari sense doblegar-les.
L'Alex em va mirar sense saber que dir i va riure.
- I aquesta és la meva habitació - vaig dir avergonyida
- Mm... - va dir inspirant amb suavitat - Fa una olor a llimona molt bona
- Sí, és l'ambientador - li vaig dir mentre també olorava aquella escència
- Bé, i que farem? - em va dir amb un to alegre que em va fer girar-me de cop cap a ell observant-li aquells ulls.
- No se - vaig dir-li sense dexar de mirar-lo
En aquell moment es va girar i va mirar cap a la finestra que tenia. Va anar cap a ella i va observar atentament l'alçada que tenia
- Hana, si saltessis des d'aqui, segurament no en sortiries gaire bé, oi?
- Segurament - li vaig assegurar mentre m'apropava a ell
- Doncs fixat-hi bé - em va dir mentre em feia un somriure i obria la finestra.
Amb dos segons es va agafar del marc i va saltar
- Però que fas?! - vaig cridar mentre em recolsava a la finestra
Vaig veure que estava dret sense senyal d'haver-se fet mal
- Oi que és una passada? - em va dir pujant el to de veu perquè el pogués sentir
- T'has fet mal?! - li vaig dir preocupada
- Què va! Mira, ara pujo! - va dir mentre feia un salt petit per agafar impuls. Ràpidament em vaig apartar de la finestra i ja tornava a estar a la meva habitació.
- Has vist? - em va dir amb un gran somriure
- Buf, m'has espantat - li vaig sospirant - Però quan et torni a convidar a casa meva entra per la porta com les persones normals, d'acord?
- I tant!
Vaig notar que li agradava la idea que el tornés a convidar. Allò em va fer posar contenta.
Ens vam passar tota l'estona parlant dels companys de classe i dels professors. També dels dons que podia haver i sobre el seu clan. Va posar en Leo com l'èsser més bo del món i em va explicar que en Safix era el seu millor amic.
- Saps?
- Diga'm
- Mai m'havia fet tan amic d'una persona que havia de protegir. Mira que he estat amb molta gent, eh? Però mai havia fet amistat amb algú com amb tu
Cada vegada que deia allò era com si em clavessin alguna cosa al cor. Sabia que quan s'acabés això dels Mursis, ell s'hauria d'anar. No m'agradava aquella idea. El volia per sempre. <<>> Em deia per mi mateixa.
- Bé- vaig dir-li mentre m'acomiadava d'ell - Un altre dia vine, d'acord?
- Sempre que vulguis! El pròxim dia vine tu a casa meva! - va dir amb un gran somriure
- D'acord - vaig dir-li amb un mig somriure
Vaig tancar la porta i m'hi vaig quedar recolzada. A ell no semblava que li agradés, però a mi...
M'encantava!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada