Capítol 6
"DESASTRÓS"
- Què et passa? - em va dir l'Alex quan em va veure preocupada per aquell precentiment.
- Eh... no res - vaig dir intentant canviar de tema
- Saps què se que m'estàs mentint, oi?
- Uix.. Després t'ho explico - li vaig assegurar
- D'acord - va dir tancant el tema
Vam començar a caminar cap al refug. Era molt bonic, una casa de fusta gegant amb un munt de finestres i que tenia com una mena de pont que comunicava amb un altra casa més petita.
Vaig mirar els meus companys i vaig veure que estaven observant atentament cap a una altre direcció. Vaig seguir-lis la mirada i en aquell moment em vaig fixar amb les pistes d'esquí. Eren... espectaculars. Vaig veure gent amunt i avall dels telecadires i nens que pujaven i baixaven les pistes tot rient i caient. En aquell moment vaig sentir la necessitat de deixar totes les maletes escampades i tirar-me a la neu. Com una nena petita que es tira a una piscina per primera vegada.
- Uau - va ser tot el que vaig dir
- Buf, em sembla que em costarà aprendre a esquiar pel què es veu, no?
- No et creguis, és molt fàcil. Jo... et puc ajudar - li vaig dir esperant que em digués que sí.
- Sí? De debó?! - va dir il·lusionat
- Es clar - li vaig dir mentre somreia
A ell també se li va fer a la cara el meu somriure.
El meu do.
- Ostres! Ha sigut... - va exclamar - És com si et comuniquessin alguna cosa directament al cervell, ha sigut impresionant.
- Mai t'havia passat
- És veritat. Mai m'havies transmés cap sentiment
Vaig estar pensant sobre el que m'havia dit. Qui era ell per mi? La persona més magnífica del món. Potser per aquell motiu, el meu cervell no volia transmetre els sentiments dolents a aquella persona.
- Tinc una raó bastant lògica - li vaig dir amb una rialla
- Quina? - va preguntar-me encuriosit
- Te l'explicaré després - li vaig dir acabant la frase amb uns punts suspensius perquè es quedés amb la intriga
- Ai, quina cosa m'explicaràs
- Ja ho veuràs!
En J. ens va dir les nostres habitacions. A mi a l'Alex, a en David i a la Dina ens havia tocat l'habitació número 13. Ens va donar una targeta que serviria com a clau per entrar a l'habitació. I com a tot arreu, sempre hi ha els típics graciosos que ho estant tocant tot. En Martin i l'Andy. Van començar a passar la targeta per totes les portes per veure si s'obrien i com era lògic, no. Després van intentar obrir la seva però no podien.
Quan estàvem a l'habitació, estava col·locant totes les meves coses a un dels armaris que havia agafat per mi i vaig sentir la conversació de la Dina i de l'Alex al lavabo.
- Escolta, no se perquè ets amiga de la Hana, la pobra és molt rareta - va dir amb un to despectiu
- Sou vosaltres que no us voleu fer amics d'ella ves a saber perquè
- Deixa-la estar i vine amb el nostre grup. Segur que som més divertits que aquesta noieta
- No ho saps si mai has anat amb ella a cap lloc
- Ehem... Ens coneixem des de que tenim tres anys
- Doncs sembla que no la coneixes gaire
- Bah, ja ho diuen, els tontos s'ajunten amb els tontos
- Doncs sí - va dir ell fredament - Això explica la teva relació amb en David - va acabar dient per tancar el tema i es va dirigir a mi. No el vaig mirar. En realitat la Dina tenia raó. L'Alex no hauria d'anar tant amb mi. Seria millor per ell que anés amb el grup d'ella.
- Escolta - em va xiuxiuejar a l'orella - se que has sentit el que ha dit la noia aquella, però més igual. Ni me l'he escoltat. Tu ets la millor companyia aquí i punt.
- Si tu ho creus...
- No ho crec, ho asseguro
- D'acord - vaig dir sense girar-me. Sabia que si ho feia em trobaria la seva cara a poca distància de la meva
En David estava entretingut mirant la finestra esperant que acabessim de ordenar-ho tot per poder marxar.
De cop en J. va obrir la porta i va cridar amb la seva veu greu que anessim rapidets que anàvem a llogar els esquís, el casc, les botes, etc.
Vam estar a aquella botiga bastanta estona. No portava rellotge, pero juraria que havia passat una hora ben llarga. Quan per fi tothom ja estava equipat, va arribar la mala notícia. Farien grups depenent del nivell que tinguèssim. Ens van fer baixar per una pista blava molt fàcil. Naturalment, vaig anar al grup alt, però l'Alex va anar al baix.
D'acord - va dir en J. - El plàning és aquest: Us llevareu a les 7:00 del matí i tindreu una hora per fer el llit, vestir-vos, fer les coses que tingueu que fer al lavabo, posar-vos el casc i les botes i a les 8:00 anireu al menjador. Allà tindreu mitja hora per esmorzar i quan acabeu anireu directament cap als vostres monitors que us estaran esperant a l'entrada. Acabareu d'esquiar a les 13:00 i anireu a les vostres habitacions per què us pugeu treure les botes i el casc. Anireu cap el menjador a dinar. Tindreu una hora. Després, de 15:00 a 16:00 teniu una hora per fer el que volgueu. Mirar la tele de l'habitació, anar a la sala d'esbarjo, etc. De 16:00 a 19:00 tornareu a les pistes per esquiar, amb la diferència que ho podreu anar amb qui volgueu. No serà per grups. De 19:00 a 21:00 us dutxareu i fareu el que volgueu, després tindrem una hora per sopar i anirem a la discoteca que hi ha aquí al costat fins a les 23:00. Després tornareu a les habitacions i dormireu. Teniu com a màxim vint minuts, és a dir, de 23:00 a 23:20 per canviar-vos i parlar una mica de com us ha anat el dia. A partit de les 24:00 volem que tothom estigui dormit! Ha quedat clar tot?
- Sí! - vam exclamar tots alhora emocionats
- Disfruteu ara que podeu, que no sabeu la quantitat d'exàmens que us esperen a la tornada.. - va murmurar en J.
La primera semanava ser terrible. Estava a la llitera dormint i quan em vaig despertat vaig oblidar que estava al llit de dalt i vaig caure. Em vaig trencar una cama i vaig estar tota la semana sense fer res.
Estava al llit mirant la tele esperant que tornessin els meus companys. Bé, esperant que tornés l'Alex.
- Sí, sí. No se com no ho has pogut veure! - vaig sentir les veus d'en David i de la Dina que s'apropaven - Estàvem per aquella pista, la que hi havia una caseta? Sí. Doncs aquella. S'ha estampat contra l'arbre i després ha caigut rodant! - va obrir la porta de l'habitació i va continuar - Ja se que no li ha de fer molta gràcia, però és que ha sigut tan bo! - va acabar dient amb una rialla.
Va anar directament cap a l'armari a deixar el casc i després es va treure les botes. El David va fer el mateix i després es va aixecar per saludar-me
- Hola - em va dir fluixet
- Ei - li vaig contestar sorpresa
La Dina se'l va mirar amb una cara rara i després va anar cap al lavabo.
Estava esperant que arribés l'Alex per llavors anar a dinar junts. Vaig reconèixer la seva veu i la de l'April conversant amistosament. Em vaig quedar parada.
- Ja, ja, ja! - va exclamar l'Alex - Ens veiem ara per dinar?
- Sí, i tant - va dir ella amb un rialla - Fins ara
L'Alex va obrir la porta i va venir fins a mi
- Ei! Hola Hana! Què tal avui el dia? Avorrit, no? - va dir amb un somriure mentre es treia el casc i les botes
- Sí. Com cada dia - vaig dir secament
- Passa alguna cosa?
- No, no
- D'acord. Vaig al menjador. Li diré a en J. que t'ajudi a baixar - va acabar dient baixant el to de veu
- No... No m'ajudaràs tu? - li vaig preguntar decepcionada
- Eh.. És que li he dit a l'April que aniria amb ella a la seva taula amb el seus amics de seguida. Em sap greu
- No. Bé... No et pots passar tot el dia amb mi, no? - li vaig dir intentant riure. Com era d'esperar, no vaig poder
L'Alex no va sentir el que vaig dir i va tancar la porta suaument. Al cap d'uns minuts va venir en J. a ajudar-me a baixar.
Quan vaig arribar al menjador, totes les taules estaven ocupades i vaig haver d'esperar que acabessin uns nois per sentar-me. Sola. Evidentment.
Observava l'Alex, que estava sentat a la taula de l'April i la seva colla. Reient molt i s'ho passaven molt bé. Sabia que passaria una cosa així. Al final m'acabaria evitant com tots, i si continuava així segurament ni em protegiria i deixaria que m'anés amb els Mursis.
Al acabar de dinar, vaig anar directament cap a l'habitació i em vaig estirar al llit. No sabia ni com havia pogut arribar fins a la llitera de dalt. No volia plorar, no valia la pena... Però les llàgrimes havien de sortit igualment. Sabia que no vindrien ni en David ni la Dina, ja que anaven a l'habitació del costat amb els seus amics. Sempre havia estat sola, i tampoc es que m'importés molt. Bé sí, però passava, al final m'hi acostumava. Amb l'arribada de l'Alex, havia vist el dolor que m'havia causat no tenir amics. No se com havia pogut viure. Ara que ell també em deixava...
Desitjava morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada