•Dark Night•

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2010-06-27T10:31:00.000-07:00

Capítol 9

"EXTRANY"

- Bon dia - ens va saludar amable l'April.

- Hola Ap.
- Bon dia - vaig contestar-li.
L'April anava seguida de la Vivi, una noia també de la meva classe que no destacava gaire, era reservada i callada. Tímida. Estava una mica apartada de nosaltres darrere de l'April, com si tingués por. Vaig notar que posava cara de confusa. Clar. Jo també ho estava. Vaig intentar relaxar-me perquè no afectés als altres.
- Has entés aquell problema que ens van posar? Jo l'únic que entenia es que si treies la "x" després havies de restar o sumar depenent del signe que tingui la xifra...
- Has vist allò?! - va preguntar la Vivi amb la seva veu de nena petita. La Vivi a simple vista sembla una nena de dotze o tretze anys. És baixeta, o més aviat, petiteta. I la veu també la té d'una nena petita. Estirava la màniga de la samarreta de l'April perquè ella li parés atenció.
Va assenyalar la finestra on un moment hi havia una capa vermella i després desapareixia.
Vaig quedar-me petrificada. Directament vaig mirar l'expresió de l'Alex, per veure com reaxionava. Estava igual que jo. Hi havien dos possibilitats: O també s'havia quedat parat per culpa meva, o realment ho havia vist.
- El què? - va dir l'April - No he vist res.
- Era com una sombra! - li va respondre la Vivi.
- Ah... - va dir-li l'April i es va girar per continuar parlant amb l'Alex sobre uns difícils deures de matemàtiques. L'Alex va tornar a asserenar-se i va continuar parlant amb ella. Jo al meu costat tenia la Vivi, que estava llegint un llibre del qual no veia el títol.
Les classes eren lentes. Naturals, Socials, Matemàtiques... Fins que va sonar el timbre dels trenta minuts de descans. Vaig veure com el grupet de la Dina parlava en una taula.
- Doncs sí. Ara resulta que la Hana és super simpàtica. Mira l'April, va darrere seu. - vaig sentir que deia la Dina.
- Bah, va amb la Hana perquè ella està amb l'Alex. - va dir-li l'Emily, la millor amiga de la Dina.
- És veritat, vaig sentir que l'April estava súper flipada amb l'Alex, que li encantava - va respondre la Nicole, una altra de les amiguetes de la Dina. Elles tres eren el trio d'amigues xafarderes.
Ho estaven dient amb un to bastant alt perquè jo ho pogués sentir, suposo que expresament. Però no vaig ser l'única que ho va sentir, l'April va anar cap a elles enfadadíssima.

- Es pot saber que escampes?! - va dir-li l'April a la Dina, encara que la Nicole i l'Emily sabien que allò es referia a elles també.

- La veritat! A tu t'encanta l'Alex! És el teu noi ideal!

- Mentira! No m'agrada! Va amb la Hana, no li penso robar el novio! No sóc com tu!

La Vivi espantada va venir amb mi. La gent es va posar al voltant d'elles, formant un cercle, per veure la baralla.

- Però que t'inventes?!

- Tu i jo sabem del que parlem.

- Vam dir que ho deixariem, que no parlariem mai més d'aquell tema! - va replicar la Dina

- Com tu continuis dient coses sobre mi que no són certes, et juro que llavors escamparé el que tu i jo sabem - va amenaçar l'April.

La Dina va donar un cop de puny a la taula i se'n va anar quasi corrents de l'aula.

Vaig buscar l'Alex amb la mirada, però no el vaig veure.

- I l'Alex? - em va preguntar l'April.

- No ho sé, és el que estava mirant...

- Abans he vist com s'anava cap al lavabo - va dir la Vivi.

- L'aniré a buscar - vaig dir-li's mentre anava cap al lavabo de nois.

Vaig veure un noi que sortia del lavabo i li vaig preguntar si hi havia algú més al lavabo.

- No, estava sol

- Gràcies...

Vaig còrrer cap als lavabos que hi havien a l'entrada de l'institut. Tampoc hi era. Al cap de pocs segons va sonar l'alarma dels trenta minuts. No em quedava temps. Vaig còrrer tant com vaig poder i vaig arribar a classe sense que hi hagués el professor. L'April que es sentava al pupitre de davant meu, es va girar quan ja em vaig seure al meu lloc.

- L'has trobat?

- No...

- Mm... no se on deu haver anat - va acabar dient l'April i es va girar.

Vaig decidir que quan acabessin les classes ja el buscaria. No sabia a on, ja que no tenia ni la direcció d'on vivia, ni el seu mòbil, ni res.

- Potser s'ha trobat malament i s'ha anat a casa - va proposar l'April

- Però ens hagués avisat, no?

- Ja...

- Mira, Ap, si tinc notícies o ve a casa meva o alguna cosa, ja t'enviaré un missatge, d'acord?

- Està bé... Ens veiem demà.

- Adèu - vaig dir mentre l'April i la Vivi s'allunyaven.

Vaig dirigir-me cap a casa meva corrent per si l'Alex hi anava. Vaig tornar a notar com els peus s'enlairaven i deixaven enrere el sòl. Una senyora que estava passejant el seu gos aprop del pont em va veure i es va quedar amb uns ulls com unes taronjes i seguidament s'en va anar corrents.

"Baixaa, baixa!" Em deia a mi mateixa. No pot ser que algú em vegi volant! De cop i volta vaig tenir un idea, si feia servir el poder aquest de volar, el podria trobar més fàcilment.

Vaig baixar i vaig anar cap a casa a deixar la motxilla.

- Hola mare! - vaig cridar dirigint-me cap a les escales.

- Hana, vine!

- Ara no puc, tinc pressa! - vaig respondre-li des de la meva habitació.

- Ha vingut l'Alex a casa!

Això em va fer quedar-me quieta. Vaig baixar les escales i vaig seure a la cadira oposada d'on seia ella.

- Sí... m'ha extranyat que vingués abans que acabessin les classes, pero m'ha dit que de seguida que puguessis anessis cap al carrer que hi ha al darrere dels grans magatzems.
No vaig respondre-li. Vaig còrrer cap allà amb l'esperança de trobar-lo. Mentrestant m'anava imaginant que li hauria hagut de passar per anar-se tan de sobte. Els de la Foscor ja venien?
Vaig arribar allà, però no hi havia ningú. Era un carrer sense sortida.
- Alex, ets aquí?
Res. Ningú va respondre. Vaig sospirar i em vaig girar per dirigir-me a casa quan, de sobte, una sombra es va posar davant meu. Vaig estar uns segons paralitzada fins que vaig saber reconeixer la persona. Era l'Amy.

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2010-03-24T10:05:00.000-07:00

Capítol 8

"CONFESSIONS"

- Em sap molt de greu - va començar dient l'April - Que hagi hagut de venir un noi per fer-me obrir els ulls de què tu ets tan normal com nosaltres... Ho sento.
- Bé, suposo que ara m'hauria d'enfadar, però és igual. Et perdono... Però diga'm una cosa.
- Sí? - va dir alçant la vista.
- Mm... T'agrada l'Alex, oi? - li vaig preguntar esperant-me un "No".
- Sí. Molt - em va contestar, una mica vermella.
Merda!
- A tu també, oi? - va continuar.
- Doncs sí. Massa. - vaig dir una mica enfadada.
- Però ara ja no, saps? - va dir fent un esforç per somriure.
- Com? - vaig preguntar-li desconcertada.
- Els dies que venia amb mi a esquiar, a dinar i tal, només era per evitar-te i... "estudiar", com si diguèssim, com podia fer que li agradessis.
- Però si a mi ja m'agrada!
I molt, vaig afegir mentalment.
- Però no veus que els nois són molt tontos per saber aquestes coses? - va riure i jo també m'hi vaig afegir.
- Suposo que tens raó. Però et continua agradant? - li vaig preguntar tot hi haver escoltat tota la conversació anterior entre la Dina i ella.
- No, ja no. Sabent el que sent per tu, ja no hi tinc res a fer - va dir fent un llarg sospir. A continuació va somriure. - Però, en fi, les coses són així, no?
Vaig fer que sí amb el cap.
- I ara suposo que serem amigues.
- I tant... Però no et fa res perdre tots els altres amics?
- Quina mena d'amics són si no accepten que jo sigui amiga d'algú que no els hi cau bé? Allò no són amics, per favor!
- D'acord.
Amb un moviment ràpid, l'April es va aixecar, va agafar la sabata que tenia més aprop i la va tirar a la porta. No vaig entendre el que feia. Després del soroll que va fer la bota en xocar amb la porta, es va sentir un crit del qual no vaig reconèixer la veu.
L'April va murmurar alguna cosa com << tinc molt bona oïda >> i després es va aixecar.
- Ens veiem a l'hora de sopar! - Em va dir l'April sortint corrents per la porta perseguint la persona de la qual no havia reconegut la veu.
- D'acord - vaig murmurar.
En aquell moment, va entrar l'Alex amb aquell aire despreocupat que té, tot rient.
- Què fa gràcia?
- Has vist aquells dos? - em va dir fent un gest amb la mà perquè m'apropés.
Vaig anar cap allà i vaig treure el cap per la porta. Vaig veure l'April corrents pel pasadís infinit darrere d'en David. Vaig lligar caps... En David ens estava escoltant d'amagat? Però per què? Des de que haviem arribat aquí, es comportava d'una manera estranya...
- Vols sortir una estona o prefereixes quedar-te aquí? - Em va preguntar ell.
- Prefereixo quedar-me a veure la televisió - vaig respondre-li, cansada.
Em va agafar la mà i vam anar al seu llit. Vam estirar-nos i varem mirar la televisió. L'Alex tenia el comandament i va canviar de canals tan depressa que no sabia ni que mirava.

La resta de dies que ens quedaven van ser molt repetitius, però al final va arribar el dia de marxar. Ens van deixar una estona per gaudir de la neu i d'aquell paissatge tan meravellós.
- Ho trobaràs a faltar? - em va preguntar l'Alex amb la mirada perduda en el cel blau.
- Si... però si estic amb tu més igual on anar.
Va somriure i va girar el cap, recolzant el seu contra el meu.
- Jo igual - em va xiuxiuejar

El viatge de tornada va ser genial. En R. es va posar a cantar una cançó a l'autobús - ho feia fatal, però la gent s'ho passava bé - Després van sortir uns quants de la nostra classe també a cantar, i quasi al final, tothom es va quedar adormit. Em vaig despertar abans que tothom i vaig estar els 20 minuts que quedaven contemplant la cara meravellosa de l'Alex dormint. Era com tenir un àngel al meu costat.
Tots els pares ens havien vingut a buscar. Alguns es van limitar a abraçar, altres a plorar. Tampoc havia sigut tant de temps. La mare ens va venir a buscar a l'Alex i a mi, ja que ell no tenia pares ni res d'allò, però la mare no en sabia res. Ell es va inventar un lloc fals i ens va indicar que ens aturessim en un carrer fosc. Ens va dir adéu i s'envà anar caminant - però quan el cotxe va girar, vaig veure l'Alex com corria com una bala i després feia grans salts -
- Com ha anat, reina? - Em va preguntar la mare després d'estar una estona en silenci
- Ha sigut fantàstic
- Tant?
Ni t'ho imagines
- Sí
- M'en alegro que t'ho hagis passat tan bé - Va dir fent un somriure
Vaig assentir
Aquella nit quasi no vaig poder dormir. Vaig estar pensant amb el Clan de l'Alex i de com eren els seus membres. No se perquè, me'ls imaginava estranys, com persones d'un altre món. Extraterrestres. Sabia que aquells pensaments no eren certs, perquè si l'Alex era normal, també ho havien de ser la resta de persones d'aquell misteriós grup.
També vaig estar reflexionant de com podia haver una cosa tan imaginària. Uns homes - els Mursis - que em volien per uns poders que jo odio i uns protectors que ho impedeixen. Per favor! Semblava tret d'una pel·li de ciència ficció! Com podia no saber tot el que s'amagava darrere d'una vida que semblava més o menys normal?
Normal del tot no ho era, ja que què jo tingués poders ja ho sabia i volia dir que no era gaire normal...
Reflexionava també de com havien canviat les coses des de que ell havia arribat. M'havia canviat la vida, un gir bastant important.
Després de tant pensar, em vaig adormir. Vaig somniar que em mirava en un mirall i veia a la noia d'abans, afectant amb el seu poder a tothom que l'envoltava i la noia acutal, més valenta, més alegre, amb alguns quants amics, i sobretot... amb un noi que sempre tindria al costat passés el que passés. De cop i volta, el mirall es va trencar i en els trossos que s'emportava el vent, si podien veure les cares de l'April, d'en David, de la Dina, l'Erika i la Klara, la meva felicitat... i l'Alex.
I llavors, de darrere meu sortien unes persones amb capes vermelles i blaus fosc que m'agafaven i m'emportaven amb ells.
En aquell moment em vaig despertar. Vaig mirar el rellotge. Faltaven cinc minuts per les set del matí. Vaig aixecar-me i vaig estar-me una estona mirant la finestra. Els núvols passaven molt depressa o m'ho semblava a mi?
Vaig vestir-me ràpid i vaig baixar fins a la cuina.
- Hola mare - vaig dir-li fent un badall
- Bon dia, Hana. Què no has dormit bé?
- Sí, sí, molt bé - vaig mentir - però me llevat a les quatre de la matinada no se perquè - vaig afegir al final veient que no s'ho creia.
Vam esmorzar en silenci. Bé, en silenci jo, perquè ella no callava en tota l'estona. M'explicava els seus records de jove, quan ella també esquiava. Ni l'escoltava, estava pensant en una altre cosa.
- I al final, mira, una cama trencada... - va acabar dient finalment.
- Clar... - vaig afegir amb un to fals mentre em mirava el rellotge - M'envaig ja.
- Però si falten vint minuts...
- Si, si - vaig tallar-la - però avui vui estar més aviat. Ja saps, parlarem de les colònies i tal.
- Ah, d'acord - va murmurar. Em va semblar que també deia "Dolça juventut...", però no en vaig fer cas.
Vaig carregar la meva pesada motxilla - semblava que tingués deu quilos de plom enlloc de llibres - i vaig anar caminant cap a l'escola com cada dia.
Pel camí no em vaig trobar a l'Alex, cosa que no em va agradar, però el vaig veure sentat en un banc aprop del petit pont que hi havia.
Vaig mirar el meu rellotge, encara quedaven deu minuts per les vuit i hi podiem ser en dos minuts. Vaig decidir sentar-me amb ell.
- Hola - vaig saludar.
- Ei, Hana! Ja tenia ganes de veure't - va dir rient mentre em feia una abraçada.
- I jo... - vaig dir-li sospirant.
- Què et passa? - em va preguntar preocupat.
Em vaig estar pensant una excusa uns deu segons, però ho vaig deixar còrrer quan vaig recordar el seu do.
- No ho se... ja m'he despertat així. La veritat es que no se que em passa...
- Ajà - va dir ell com si no m'escoltés. Allò em va molestar una mica.
Vam anar cap a l'escola en silenci, sense dir-nos res. Cada vegada que mirava el seu rostre - aquells ulls blaus hipnotitzadors- pensava en el meu somni. És clar. Era allò el que em preocupava.
Temia que aquell somni - encara que no m'havia passat mai - es fes realitat.

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2010-02-01T11:14:00.001-08:00

Capítol 7

"AMOR SENSE DUBTE"

- Hoola - va dir l'Alex mentre entrava per la porta tot xiulant

No li vaig respondre. Primer, perquè estava enfadat amb ell. Segona, perquè encara tenia llàgrimes als ulls. Tercera, no sabia que dir-li ni com sortiria la veu.

- Hana? Et passa alguna cosa? - em va dir preocupat

- No. Veste'n - li vaig respondre automàticament

- Aquesta és la meva habitació. No tinc per què marxar - va respondre seriós

- Doncs llavors marxaré jo

No sabia ni perquè ho havia dit. Era impossible baixar d'allà sense trencar-me l'altre cama! Vaig mirar-me l'escaleta, vaig sospirar i em vaig tornar a ficar la cara a sota el llit

- Ei. Digam'ho - em va suplicar

- Perds el temps amb mi. Perquè no vas amb la teva estimada amiga April i em deixes? - li vaig dir enfadada

- Com? - va preguntar ell desconcertat

- Doncs sí. Si es tan amigueta teva, per què no vas amb ella? - vaig dir-li esperant que les llàgrimes no em caiguessin.

Vaig notar com l'Alex entenia aquelles paraules i es va enfadar

- Et penses que ets el centre del món? Només per què estic aqui per protegir-te ja m'has de tractar així? Què no sóc un esclau, jo. Tinc dret a passar estona amb altre gent!

No em va entendre bé. Vaig aixecar el cap per veure-li la cara. De seguida em vaig fixar en els seus ulls. Aquell turquesa ja no era meu. Era de l'April. Me l'havia robat. Li notava... O potser es què m'estava tornant boja.

Quedaven dos dies per què estiguèssim a la segona setmana. No em parlava amb l'Alex. Era com estar sola en aquella habitació. L'únic que em saludava era en David, tot i què no entenia molt el perquè.

El primer dia de la segona setmana ja em podia moure. Vaig tornar a esquiar amb el meu grup i per les tardes m'havia de quedar al refugi ja que no podia anar a esquiar sola, per si em passava alguna cosa o no se què.

Però aquell dia em vaig cansar. Vaig agafar el casc amb la mà esquerre i les botes amb l'altre mà i vaig anar de puntetes cap a la porta vigilant que no hi hagués cap mestre que em pogués veure.

Ho vaig aconseguir. Després, vaig anar cap a la recepció pensant un pla per què la recepcionista em pogués donar la clau del magatzem on hi havien els esquís. Vaig pensar de dir-li que un noi no podia obrir la seva habitació i que hagués de marxar d'allà. Així aprofitaria per agafar-li sense que ho sapigués. Però no em va caldre. La clau estava a sobre del mostrador i ella no hi era. Perfecte! La vaig agafar i vaig anar corrents cap al magatzem. Vaig agafar els meus esquís i allà mateix em vaig treure les sabates que portava i em vaig posar aquelles pesades botes i també el casc. Vaig deixar les meves sabates al costat de la porta, una mica apartades perquè la gent hi pogués passar. Vaig tancar i vaig tornar la clau a la recepció. No s'havia notat res. Fantàstic.

Vaig agafar els esquís amb les dues mans i vaig anar cap a les pistes. Vaig agafar un telecadira i tenia intenció d'agafar una pista facileta que hi havia per allà. Quan vaig arribar, estava a punt de baixar per aquella pista quan vaig veure que en sentit contrari hi havia una que era vermella. No semblava perillosa, però feia força baixada. M'ho vaig repensar i vaig decidir anar per allà. Vaig començar a baixar-la, però no se com se'm va quedar enganxat un pal a la neu i ja no el vaig poder recuperar. Intentant agafar-lo, un esquí se'm va torsar i es va posar a sobre de l'altre. Vaig caure de costat i vaig anar rodant per tota la pista. Notava com la cara em cremava cada cop que tocava al terra. Vaig obrir els ulls un moment i vaig veure que un arbre s'acostava. Em moriria. Vaig tornar a tancar els ulls amb força intentant no pensar en res. Només en que allò s'acabaria.

No estava segura si era allò el que volia, que tot s'acabés.

No. No ho era. Volia una cosa: Que l'Alex estigués amb mi per tota la vida. No em voldria separar d'ell ni un minut. Mai.

No, siusplau, no. Encara no em puc morir!

- Hana! - vaig sentir algú que cridava el meu nom

Vaig intentar tornar a obrir els ulls i vaig veure la silueta d'algú a contra llum, ja que darrere seu hi havia el Sol, que s'anava acostant.

Estava a punt de xocar amb l'arbre quan ell es va posar al mig i em va agafar. Va donar una gran puntada de peu a la neu i va fer un gran salt. Vaig veure els arbres als meus peus i que ens anàvem allunyant.

- Alex? - vaig murmurar

- Estàs boja! No veies que s'acostava una gran tempesta?! - em va escridassar

- És igual, segurament ningú em trobaria a faltar...

- Però que dius? Saps com m'he espantat quan he vist que no estaves al refugi i he vist les teves botes al magatzem? - va dir desesperat

- Com? - vaig intentar dir, cansada. No se si ho va escoltar, però per ara estava massa cansada per continuar parlant. Ni tan sols volia preguntar-li com podia ser que em portés en braços per l'aire

Quan em vaig despertar vaig veure el meu color preferit.

- Ah! - vaig cridar espantada en veure que estava al voltant dels braços de l'Alex

- Perdona, t'he despertat?

- No, no... - vaig afanyar-me a dir - Estic... desconcertada

- Ah, d'acord. Eh... Et molesta que estigui així? - em va preguntar una mica avergonit

- No, no. Així estic molt bé

- Ets un cas

- Com?

- Estava a punt d'anar a esquiar quan he vist les teves botes allà al costat de la porta del magatzem. Després he pujat pel telecadira (abans ja havia fet unes quantes voltes per les altres pistes) i quan estava a punt de baixar la que hi ha al costat d'aquesta, he vist el teu pal clavat a la neu. M'has espantat molt, Hana. Per què no m'has avisat? No saps les coses que m'he imaginat quan he vist la nostra habitació buida. I com que he pensat... Bé, que ningú t'hi hauria acompanyat, m'he preocupat molt. En serio, Hana, no ho tor...

Vaig fer que callés fent-li un petó.

Encara no sabia si jo li agradava o no, però en aquell moment era necessari. Si m'havia de sentir culpable, seria més tard. Em vaig sentir molt bé en fer-li, però la següent cosa que vaig esperar es que ell no volgués i es fes enrere.

Però no va ser així.

Va continuar fent-me el petó i em va agafar per la cintura. Vaig tancar els ulls de seguida i em va semblar que ell feia el mateix. Segurament va ser poc temps, però per mi va ser la cosa més meravellosa que havia fet mai. Quan ens vam separar per agafar aire, ell em va agafar i em va abraçar amb força.

- Si he de donar la meva vida per tu, ho faré. Jo sempre estaré al teu costat. Sempre et mantindré fora de perill. Per sempre - em va xiuxiuejar a l'orella

- I què se suposa que t'haig de dir, d'això? - vaig respondre-li sense paraules

- Mm... Com se suposa que això hauria d'agradar a totes les noies...

Sense dubte

- ...Suposo que un petó estaria bé - va dir amb una rialla

- Això està fet

Seguidament vaig fer-li un altre petó molt més intens que l'anterior.

- Suposo que el teu do ha fet que m'enamorés de tu - va dir rient

- Per una vegada, m'agrada el meu do

Vaig estar pensant en allò que havia dit i llavors el vaig abraçar de cop.

- Vols dir... que abans d'això no senties res per mi? - vaig dir-li esperant un "No"

- És clar que no, bleda! L'únic que no com ara. He vist la llum, que diuen - va acabar dient amb un somriure

- Uf, això em deixa més tranquil·la -vaig dir insegura pensant en l'April.

- Mm, em sembla que no et deixa més tranquil·la - va respondre mirant cap a la finestra - El meu do... - va recordar-me dient amb un to melòdic

- Ostres. Bé, ara tu explico, però abans deixa'm preguntar-te una cosa.. Com funciona el teu do? Vui dir, com saps si dic la veritat o no?

- Ah, es molt senzil. Bé, d'explicar no gaire. És... Com si el teu cervell m'indiqués que la frase que aniràs a dir es falsa. Si es vertadera, no passa res. És una mica inútil, però serveix per quan algú et fa alguna promesa i veus que no es tan "promesa" com et creus - va dir rient - I el teu com funciona?

- Ni idea... És molt extrany. Depén de quines emocions, sobretot quan són emocions fortes, llavors es transmeten, encara que jo no vulgui. Suposo que és el que vas notar aquella vegada.

- Ah

- Per cert... - vaig dir-li mentre mirava al meu voltant - On som?

- En una caseta que hi havia per aquí al mig. Segurament ja la deuen haver posat per casos

- Ei! - li vaig dir fent morros mentre li donava un cop a les costelles

Ell va riure. Aquell blau tornava a ser meu.

- Nois! - va cridar en J. en veure'ns - Com esteu? Us heu fet mal?

De darrere seu en va sortit l'April, mirant a l'Alex fixament amb preocupació. L'Alex li va dedicar un somriure i ella va fer una rialla alleujada. Suposadament no m'hauria de preocupar, perquè representava que ara l'Alex i jo sortiem junts i ell m'estimava a mi, però... no m'agradava.

L'April es va acostar a l'Alex.

- Alex, no t'has fet mal? Ostres, quin ensurt em vaig endur quan vas sortir corrents!

- Sí, sí. Tranquil·la

L'April em va mirar i també em va preguntar com estava. Una cosa molt rara.

- Ei, estàs bé? - em va dir procurant que el to sortís tranquil i relaxat

- Sí, April. Gràcies - vaig respondre-li intentant ser amable

Ella va fer que sí amb el cap i va marxar tornant amb el seu grup, tot fent-li preguntes.

Quan em vaig dirigir a la meva habitació mentre l'Alex explicava al professor tot el que ens havia passat, vaig sentir com la Dina i l'April discutien sobre nosaltres tres.

- Per què et relaciones amb l'Alex? Si es amic de la Hana! - li preguntava la Dina sense cap mena de respecte per l'Alex i per mi.

- L'Alex és el meu amic, i si la Hana és la seva amiga, jo també ho seré - va dir-li defensant-se

- Seràs una pringada com ella

- M'es igual, m'estic pensant que prefereixo anar amb ells abans que em la teva colla

- Saps que passa? Què estàs penjada per el noi i vols fer tot el que puguis per poder sortir amb ell o alguna cosa així!

- Mentida! L'Alex és el meu amic i punt! Li agrada la Hana, així què respectaré la seva tria i em limitaré a ser la seva amiga, cosa que també vui!

- Molt bé, doncs. Adèu, pringada

No em vaig adonar que estava parada, sense caminar, escoltant la conversa d'elles dos. La Dina em va veure i es va dirigir cap on estava jo.

- I tu què mires, burra? - em va cridar. Seguidament, em va emputjar em força i vaig caure al terra. Ni em va mirar quan m'estava tocant la cama perquè em feia mal i va marxar cap a la recepció. Vaig suposar que parlaria amb en J. per canviar d'habitació. L'April es va acostar cap a mi i es va ajupir a la meva alçada

- Estàs bé? - em va preguntar ajudant-me a aixecar-me

- Sí, no ha sigut res

- És imbècil. No se com podia estar amb ella

- Em sap greu - li vaig dir un cop em vaig incorporar

- Per?

- Home, em sembla que per culpa de l'Alex i de mi, ara has perdut amistat amb tots els altres, no?

- Bah, tampoc m'importa. M'agradaria parlar amb tu - va murmurar l'April

- D'acord. Anem a la meva habitació - li vaig respondre intrigada pel que em diria a continuació.

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2010-01-29T10:33:00.000-08:00

Capítol 6

"DESASTRÓS"

- Què et passa? - em va dir l'Alex quan em va veure preocupada per aquell precentiment.

- Eh... no res - vaig dir intentant canviar de tema

- Saps què se que m'estàs mentint, oi?

- Uix.. Després t'ho explico - li vaig assegurar

- D'acord - va dir tancant el tema

Vam començar a caminar cap al refug. Era molt bonic, una casa de fusta gegant amb un munt de finestres i que tenia com una mena de pont que comunicava amb un altra casa més petita.

Vaig mirar els meus companys i vaig veure que estaven observant atentament cap a una altre direcció. Vaig seguir-lis la mirada i en aquell moment em vaig fixar amb les pistes d'esquí. Eren... espectaculars. Vaig veure gent amunt i avall dels telecadires i nens que pujaven i baixaven les pistes tot rient i caient. En aquell moment vaig sentir la necessitat de deixar totes les maletes escampades i tirar-me a la neu. Com una nena petita que es tira a una piscina per primera vegada.

- Uau - va ser tot el que vaig dir

- Buf, em sembla que em costarà aprendre a esquiar pel què es veu, no?

- No et creguis, és molt fàcil. Jo... et puc ajudar - li vaig dir esperant que em digués que sí.

- Sí? De debó?! - va dir il·lusionat

- Es clar - li vaig dir mentre somreia

A ell també se li va fer a la cara el meu somriure.

El meu do.

- Ostres! Ha sigut... - va exclamar - És com si et comuniquessin alguna cosa directament al cervell, ha sigut impresionant.

- Mai t'havia passat

- És veritat. Mai m'havies transmés cap sentiment

Vaig estar pensant sobre el que m'havia dit. Qui era ell per mi? La persona més magnífica del món. Potser per aquell motiu, el meu cervell no volia transmetre els sentiments dolents a aquella persona.

- Tinc una raó bastant lògica - li vaig dir amb una rialla

- Quina? - va preguntar-me encuriosit

- Te l'explicaré després - li vaig dir acabant la frase amb uns punts suspensius perquè es quedés amb la intriga

- Ai, quina cosa m'explicaràs

- Ja ho veuràs!

En J. ens va dir les nostres habitacions. A mi a l'Alex, a en David i a la Dina ens havia tocat l'habitació número 13. Ens va donar una targeta que serviria com a clau per entrar a l'habitació. I com a tot arreu, sempre hi ha els típics graciosos que ho estant tocant tot. En Martin i l'Andy. Van començar a passar la targeta per totes les portes per veure si s'obrien i com era lògic, no. Després van intentar obrir la seva però no podien.

Quan estàvem a l'habitació, estava col·locant totes les meves coses a un dels armaris que havia agafat per mi i vaig sentir la conversació de la Dina i de l'Alex al lavabo.

- Escolta, no se perquè ets amiga de la Hana, la pobra és molt rareta - va dir amb un to despectiu

- Sou vosaltres que no us voleu fer amics d'ella ves a saber perquè

- Deixa-la estar i vine amb el nostre grup. Segur que som més divertits que aquesta noieta

- No ho saps si mai has anat amb ella a cap lloc

- Ehem... Ens coneixem des de que tenim tres anys

- Doncs sembla que no la coneixes gaire

- Bah, ja ho diuen, els tontos s'ajunten amb els tontos

- Doncs sí - va dir ell fredament - Això explica la teva relació amb en David - va acabar dient per tancar el tema i es va dirigir a mi. No el vaig mirar. En realitat la Dina tenia raó. L'Alex no hauria d'anar tant amb mi. Seria millor per ell que anés amb el grup d'ella.

- Escolta - em va xiuxiuejar a l'orella - se que has sentit el que ha dit la noia aquella, però més igual. Ni me l'he escoltat. Tu ets la millor companyia aquí i punt.

- Si tu ho creus...

- No ho crec, ho asseguro

- D'acord - vaig dir sense girar-me. Sabia que si ho feia em trobaria la seva cara a poca distància de la meva

En David estava entretingut mirant la finestra esperant que acabessim de ordenar-ho tot per poder marxar.

De cop en J. va obrir la porta i va cridar amb la seva veu greu que anessim rapidets que anàvem a llogar els esquís, el casc, les botes, etc.

Vam estar a aquella botiga bastanta estona. No portava rellotge, pero juraria que havia passat una hora ben llarga. Quan per fi tothom ja estava equipat, va arribar la mala notícia. Farien grups depenent del nivell que tinguèssim. Ens van fer baixar per una pista blava molt fàcil. Naturalment, vaig anar al grup alt, però l'Alex va anar al baix.

D'acord - va dir en J. - El plàning és aquest: Us llevareu a les 7:00 del matí i tindreu una hora per fer el llit, vestir-vos, fer les coses que tingueu que fer al lavabo, posar-vos el casc i les botes i a les 8:00 anireu al menjador. Allà tindreu mitja hora per esmorzar i quan acabeu anireu directament cap als vostres monitors que us estaran esperant a l'entrada. Acabareu d'esquiar a les 13:00 i anireu a les vostres habitacions per què us pugeu treure les botes i el casc. Anireu cap el menjador a dinar. Tindreu una hora. Després, de 15:00 a 16:00 teniu una hora per fer el que volgueu. Mirar la tele de l'habitació, anar a la sala d'esbarjo, etc. De 16:00 a 19:00 tornareu a les pistes per esquiar, amb la diferència que ho podreu anar amb qui volgueu. No serà per grups. De 19:00 a 21:00 us dutxareu i fareu el que volgueu, després tindrem una hora per sopar i anirem a la discoteca que hi ha aquí al costat fins a les 23:00. Després tornareu a les habitacions i dormireu. Teniu com a màxim vint minuts, és a dir, de 23:00 a 23:20 per canviar-vos i parlar una mica de com us ha anat el dia. A partit de les 24:00 volem que tothom estigui dormit! Ha quedat clar tot?

- Sí! - vam exclamar tots alhora emocionats

- Disfruteu ara que podeu, que no sabeu la quantitat d'exàmens que us esperen a la tornada.. - va murmurar en J.

La primera semanava ser terrible. Estava a la llitera dormint i quan em vaig despertat vaig oblidar que estava al llit de dalt i vaig caure. Em vaig trencar una cama i vaig estar tota la semana sense fer res.

Estava al llit mirant la tele esperant que tornessin els meus companys. Bé, esperant que tornés l'Alex.

- Sí, sí. No se com no ho has pogut veure! - vaig sentir les veus d'en David i de la Dina que s'apropaven - Estàvem per aquella pista, la que hi havia una caseta? Sí. Doncs aquella. S'ha estampat contra l'arbre i després ha caigut rodant! - va obrir la porta de l'habitació i va continuar - Ja se que no li ha de fer molta gràcia, però és que ha sigut tan bo! - va acabar dient amb una rialla.

Va anar directament cap a l'armari a deixar el casc i després es va treure les botes. El David va fer el mateix i després es va aixecar per saludar-me

- Hola - em va dir fluixet

- Ei - li vaig contestar sorpresa

La Dina se'l va mirar amb una cara rara i després va anar cap al lavabo.

Estava esperant que arribés l'Alex per llavors anar a dinar junts. Vaig reconèixer la seva veu i la de l'April conversant amistosament. Em vaig quedar parada.

- Ja, ja, ja! - va exclamar l'Alex - Ens veiem ara per dinar?

- Sí, i tant - va dir ella amb un rialla - Fins ara

L'Alex va obrir la porta i va venir fins a mi

- Ei! Hola Hana! Què tal avui el dia? Avorrit, no? - va dir amb un somriure mentre es treia el casc i les botes

- Sí. Com cada dia - vaig dir secament

- Passa alguna cosa?

- No, no

- D'acord. Vaig al menjador. Li diré a en J. que t'ajudi a baixar - va acabar dient baixant el to de veu

- No... No m'ajudaràs tu? - li vaig preguntar decepcionada

- Eh.. És que li he dit a l'April que aniria amb ella a la seva taula amb el seus amics de seguida. Em sap greu

- No. Bé... No et pots passar tot el dia amb mi, no? - li vaig dir intentant riure. Com era d'esperar, no vaig poder

L'Alex no va sentir el que vaig dir i va tancar la porta suaument. Al cap d'uns minuts va venir en J. a ajudar-me a baixar.

Quan vaig arribar al menjador, totes les taules estaven ocupades i vaig haver d'esperar que acabessin uns nois per sentar-me. Sola. Evidentment.

Observava l'Alex, que estava sentat a la taula de l'April i la seva colla. Reient molt i s'ho passaven molt bé. Sabia que passaria una cosa així. Al final m'acabaria evitant com tots, i si continuava així segurament ni em protegiria i deixaria que m'anés amb els Mursis.

Al acabar de dinar, vaig anar directament cap a l'habitació i em vaig estirar al llit. No sabia ni com havia pogut arribar fins a la llitera de dalt. No volia plorar, no valia la pena... Però les llàgrimes havien de sortit igualment. Sabia que no vindrien ni en David ni la Dina, ja que anaven a l'habitació del costat amb els seus amics. Sempre havia estat sola, i tampoc es que m'importés molt. Bé sí, però passava, al final m'hi acostumava. Amb l'arribada de l'Alex, havia vist el dolor que m'havia causat no tenir amics. No se com havia pogut viure. Ara que ell també em deixava...

Desitjava morir.

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2010-01-22T08:47:00.000-08:00

CAPÍTOL 5

"A LA NEU"

- Aquest any toca anar de colònies. Em decidit entre tots els mestres que el millor seria anar a esquiar a la neu

Quan en J. va acabar de dir allò, es van sentir crits d'emoció, rialles i per rar que semblés, també sospirs. Sempre hi havien els típics que no els hi agradava fer excursions ni res que s'hi assemblés.

- Saps esquiar? - em va preguntar l'Alex encuriosit

- Sí. I anava molt sovint quan era petita. Tu segur que ets un crack, no?

- Doncs no! No en se gens ni mica! - em va respondre rient

- En serio? - vaig dir cridant - Un noi que sap saltar un munt de metres sense fer-se ni una rascada i no sap esquiar? Impossible - vaig dir més fluixet

Va semblar que aquell comentari no li havia agradat. Vaig pensar alguna cosa per poder-me disculpar però ell ho va deixar còrrer i el professor va continuar amb allò de la neu.

- I aquest any, em pensat que per fer-ho diferent, les habitacions seran de quatre persones i serà noi i noia.

En aquell moment les noies es van posar molt contentes, saltant d'alegria i els nois indiferents i una mica avergonyits per si havien de compartir habitació amb noies. Immediatament després em vaig mirar l'Alex per veure com reaccionava i s'estava pensant alguna cosa.

Vaig obrir la boca per dir-li si volia anar amb mi, però la vaig tancar de seguida. M'havia fet molt amiga d'ell, però igualment no sabia si voldria anar amb mi o no. Ell es va estirar un moment i després em va mirar i em va somriure.

- Anem junts? - em va preguntar sense cap mena de vergonya

- S-sí... - vaig dir a mitges a causa de l'emoció.

Ell em va somriure i va riure mirant-me. Ves a saber quina cara tenia.

Els dies van anar passant molt rápidament. Vaig descubrir que a mi mai m'havia agradat anar a l'escola, només ho feia per ell. Per poder-lo veure. Ara la meva vida no tenia sentit sense ell... O almenys això creia jo.

Ell no feia cap gest de que li agradés i era tan poruga i covarda que mai li havia dit res sobre aquest tema.

- Quines ganes que passin quatre semanes ja, no? - em va preguntar al canvi de classe

- Doncs sí. M'encanten els esports - vaig dir tímidament

- Ah sí? Mai ho hauria dit - em va respondre fent broma

- No? - vaig preguntar-li estranyada

- Quan et vaig veure aquí sentada, tota sola, vaig pensar que hauria de protegir una noia d'aquelles que mai parlen, que són molt independents i que no parlen amb ningú, però veig que em vaig equivocar totalment. L'aspecte enganya - va acabar dient amb una rialla.

- Bé, jo ja fa temps que intento parlar amb la gent, però com que m'ignoren, m'he rendit

- Doncs no ho has de fer! Has de lluitar pel que vols! - em va dir ara més seriós, però com si el volgués donar ànims

- Tu tens millor amic? - li vaig preguntar canviant de tema

- Mm? I això que hi te a veure?

- Simple curiositat

- Doncs sí. És aquell noi de que et vaig parlar

- Ah, sí. Ja m'enrecordo... I millor amiga?

- Sí també - em va respondre - I per tu qui és la teva millor amiga?

- Són dos. L'Erika i la Klara. Són les úniques que m'entenen

- I millor amic?

Per què m'ho havia de preguntar? Què li diria? Ah, sí. Ja. El que pensava

-Bé... em sembla que tu ets el meu millor amic

- De veritat? Quin honor! - va dir tot rient - Tu també ets una de les meves millor amigues

Una? Com que una? No era la seva "millor" amiga?

- I qui és la teva millor amiga?

- No la coneixes. És del meu clan. És molt simpàtica i divertida saps? I bé, tampoc es pot negar que no es guapa! - va acabar dient amb una altre rialla - L'hauries de conèixer. És diu Silvy. Segur que us farieu molt bones amigues

No ho crec pas vaig pensar enfadada. Vaig agafar tots els llibres que tenia per la taula i els vaig ficar dins la motxilla, també vaig agafar l'estoig que tenia al calaix del pupitre i vaig marxar enfadada i decepcionada. Sabia que m'estava saltant classe i no era correcte, però no volia veure-li més la cara fins que em passés l'enrabiada. Bé, en veritat si que el volia veure, aquells ulls turquesa eren meravellosos, però... Per què m'havia enfadat tant? Perquè no era la seva millor amiga? Quina ximpleria, ja m'ho havia d'esperar. Perquè aquella tal Silvy segurament li agradava?

Sí, m'havia enfadat per aquest motiu. Era tan possessiva que volia que l'Alex només fos meu? Quina mena de persona era? Una de les dolentes, estava clar.

Definitivament, a l'Alex no li agradava. I? M'havia fet masses il·lusions. Ell es limitaria a ser el meu amic i si continuava així, segur que m'evitaria com la resta d'alumnes. Segurament seria millor per ell. Per mi no, però l'amor és així de desastrós. Pots començar amb una amistat i per el rotllo aquest... Patapam, pim pam! Adèu amistat, hola amor!

Vaig entrar a casa sense mirar si la meva mare hi era o no i em vaig dirigir a la meva habitació. Em vaig tirar al llit i no sé com em vaig deixar portar per les meves maleïdes fantasies.

Tot era blau - Què estrany! - i molt bonic. Hi havien un munt de parelles sentades en un munt de bancs. Jo estava a un extrem d'aquell paradís, ell a un altre. M'hi volia acostar però per cada passa que feia jo ell en feia dos més, però no cap endavant, cap enderrere. Em vaig aturar i vaig mirar al meu voltant. Aquelles parelles estaven desapareixent i aquell blau tan bonic i clar, s'estava transformant amb un color fosc i lleig. Em vaig tornar a girar dirigint-me cap a l'Alex i ja no hi era. Estava sola dins d'aquell espai buit.

Buf, un malson!

El dia següent em dirigia cap a l'institut i em va venir a saludar l'Alex corrents

- Hana! - va dir com a salutació exclamant - Què et va passar ahir? Vas sortir tota enfadada...

Vaig accelerar el pas ignorant-lo i sense contestar-li. Ell es va quedar parat de la meva reacció

però no va insistir i va continuar caminant amb el cap acotat darrere meu. Quan vaig anar cap al meu pupitre em vaig sentar i vaig fer com si res. No li vaig dirigir la paraula ni ell a mi. Havia captat el missatge, però sense entendra-ho. Si havia de ser sincera, no ho sabia ni jo.

Aquelles dos semanes van ser molt repetitives, no s'acabaven mai. M'aixecava, anava a l'institut, no parlava amb l'Alex, tornava a casa, dormia, m'aixecava... així tots aquells catorze dies fins que l'Alex es va preocupar

- Es pot saber que et passa amb mi? - em va preguntar enfadat caminant al meu costat

- No passa res - vaig mentir

- Diga'm-ho - va dir seriós

En aquell moment no se com, em va venir al cap el que havia pensat quan va arribar el primer dia, que sabia que amagava alguna cosa. Era una bona oportunitat per dissimular.

- Diga'm tu primer el teu "secret" - vaig dir-li aturant-me de cop

- Quin secret? - va preguntar desconcertat

Ostres, ara perquè m'equivoqui!

- Doncs el que amagues - li vaig dir sense embuts

- I si te'l dic... em tornaràs a parlar?

- Clar - li vaig assegurar

- D'acord... vine - em va dir

Vam anar caminant fins el pont que hi havia a prop de casa meva i es va ataurar. Em va agafa per les espatlles i em va semblar que el cor em sortia disparat.

- Jo... - va dir mirant al terra

- Sí? - li vaig dir esperant-me el que volia que em digués

- Sóc com tu - em va respondre fredament

- Com? - vaig dir-li desconcertada

- Doncs sí, que jo també tinc un do. Una merda de do, pero el tinc

- I això és un secret? - li vaig dir amb to de burla - Per favor, Alex! Jo també en tinc!

Em va deixar anar i em va donar l'esquena

- No ho entens. Jo... no volia que sapiguessis que era estrany. Volia ser normal. Un amic normal. Que només servís per protegir-te i per fer-te companyia, però no una cosa estranya...

- Llavors a mi em consideres una cosa estranya, no? Com que tinc un do... - vaig dir afectada

- No! Tu no! Ho deia per mi

- I quin és el teu do?

- Saber si menteixes o dius la veritat

Buf! Ara no li podré mentir!

- I tu per què estaves enfadada amb mi?

- Per... és igual, ara ja no ho estic

- Segur?

- Seguríssim

- Mm... d'acord

La resta de dies van ser normals, típica rutina, però ara ja em parlava amb ell. A la pissarra de la classe anàvem apuntant els dies que quedaven per les colònies d'esquí i per fi van arribar.

A l'autobús, tothom cantava, reia, es preguntaven coses, escoltaven múscia, llegien...

- Ei! Una mica de silenci! - ens va dir en J. - Ara, vui que em digueu les quatre persones que aniran en les habitacions

Tots van anar dient els noms dels membres i nosaltres (l'Alex i jo) no haviem buscat a les dos persones restants i ens va tocar amb la Dina i en David. Quina mala sort! Em queien fatal! Ells una mica més i es posen a plorar perquè els havia tocat amb nosaltres.

Quan vam baixar de l'autobús, tots ens vam quedar parats amb aquell paissatge tan bonic. Vaig mirar a l'Alex, exactament els seus ulls turquesa, que feien joc amb la neu blanca. Vaig mirar el cel i no se perquè, vaig tenir el precentiment que passaria alguna cosa dolenta

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2009-12-30T10:33:00.000-08:00

Capítol 4

" TARDA INOBLIDABLE"

-Hola Hana! - va exclamar amb un somriure a la cara

- Fa molt que t'esperes? - li vaig dir avergonyida

- No, no! Si acabo d'arribar! Deu fer uns 5 minuts

- Ah, d'acord

Vam estar caminant una estona el costat de l'altre sense dir-nos res fins que a ell se li va acudir alguna cosa

-Ei! Explica'm alguna cosa de la teva família!

- Buf, no es gaire interessant - li vaig contestar sospirant, mentre continuava caminant sense mirar-lo

- És igual, vull saber coses de tu - em va dir amb una veu amable. En aquell moment em vaig girar per mirar-lo i aquells ulls em van xuclar de nou. Estava jo sola en un cel blau on no hi havia final. Caminava i caminava saltant, contenta d'estar en aquell món on només hi havia blau. Blau, blau, blau.

- I doncs? - em va dir esperant la meva resposta. Potser havien passat minuts i per mi havien sigut segons. Vaig saccejar el cap per tornar a la vida real i em vaig posar a pensar en la pregunta.

- Bé, visc amb la meva mare. És diu Vikki. El meu pare va morir en un accident quan jo era molt petita. és deia Mark

- Vaja, em sap greu - va dir aturant-se en el pont i observant el riu que passava per sota nostra.

- De fet, jo era molt petita, tenia uns 6 anys i no m'en enrecordo molt bé - vaig continuar - Tinc un germà gran que es diu Mark, com el meu pare. Té 20 anys i viu amb la seva novia a Espanya i els dos treballen com a mestres en una escola privada. Deu fer que no el veig... uns 2 anys. Un dia haig d'anar cap allà a fer-los una visita - vaig acabar de dir - Ostres! T'he explicat un munt de coses sense que puguessis dir res, perdona.

- No, si m'agrada la història de la teva família, és interesant.. - va dir sense acabar la frase - ...més que la meva ho és

-És veritat! Explica'm com és la teva família!

- No ho se - va dir seriosament

- Com? - li vaig preguntar desconcertada

- Doncs que no recordo res. L'únic que recordo és que quan tenia dotze anys em vaig despertar en una taula i que tenia un munt de gent al meu voltant. En Leo em va dir que no tingués por.

- En Leo? - vaig preguntar encuriosida

- Sí, ell és el cap del nostre clan. És... el líder. Tot el que diu ho fem, però ens tracta molt bé - va acabar dient amb una rialla

- Ah

Em vaig adonar que no ens haviem mogut del pont, i vaig caminar una mica per veure si em seguia. Ell es va adonar de que volia que anèssim cap a casa meva i em va seguir.

- I... Abans d'aquells dotze anys que tenies, que havia passat?

- Ningú ho sap. Em van dir que ells tenen un noi que detectava qui s'havia d'unir al seu clan. És diu Safix.

- És un dels deu que tenen poders?

- No, ell... li van transferir els poders - em va dir sense saber com explicar-ho

- Com? - vaig preguntar sense entendre res. En la llunyania veia la meva casa que s'anava apropant. De fet, erem nosaltres qui anàvem cap a ella

- Doncs... que van treure-li els poders a un home que els tenia i li van posar a en Safix. Aquell home no sabia ni que els tenia, el pobre - va afegir amb un sospir

- I... - vaig dir horroritzada - Què vau fer amb aquell home?

- Res, el vam deixar. Ara és un humà qualsevol

- Aah - vaig afegir més tranquil·la

Vam arribar a casa meva i li vaig explicar a la mare qui era ell. Sense masses detalls. <<És un amic de l'escola que ha arribat fa poc, ja t'ho vaig explicar >>

- Ah sí! Ja ho recordo - va dir ella mirant-lo de dalt a abaix - Molt bé, molt bé - va remugar en veu baixa - I que fareu?

- Res, estarem a la meva habitació una estona. Potser em pot ajudar a fer els deures que ens han posat, que em costen una mica - vaig contestar-li mentint

L'Alex em va mirar amb una cara estranya i li vaig picar l'ullet. Ell ho va entendre i es va tornar a girar. Vam caminar per les escales i vaig notar que la meva mare ens mirava

- Hana?

- Mm? - vaig dir-me mentre mirava l'Alex que estava entretingut observant la foto del meu pare.

- Tu i ell...? - em va preguntar allargant les paraules

- No - li vaig dir abans que acabés la frase

- Ah - va contestar-me mentre es girava cap a la sala d'estar

Em vaig dirigir a l'Alex i vaig sospirar. Em va preguntar si el de la foto era el meu pare

- Sí - vaig dir fredament. No m'agradava parlar del tema. No em volia posar trista i que li efectés a ell

- D'acord

Vaig obrir la meva habitació i vaig veure que tenia dos samarretes a sobre el llit. Vaig còrrer, les vaig agafar i les vaig tirar a l'armari sense doblegar-les.

L'Alex em va mirar sense saber que dir i va riure.

- I aquesta és la meva habitació - vaig dir avergonyida

- Mm... - va dir inspirant amb suavitat - Fa una olor a llimona molt bona

- Sí, és l'ambientador - li vaig dir mentre també olorava aquella escència

- Bé, i que farem? - em va dir amb un to alegre que em va fer girar-me de cop cap a ell observant-li aquells ulls.

- No se - vaig dir-li sense dexar de mirar-lo

En aquell moment es va girar i va mirar cap a la finestra que tenia. Va anar cap a ella i va observar atentament l'alçada que tenia

- Hana, si saltessis des d'aqui, segurament no en sortiries gaire bé, oi?

- Segurament - li vaig assegurar mentre m'apropava a ell

- Doncs fixat-hi bé - em va dir mentre em feia un somriure i obria la finestra.

Amb dos segons es va agafar del marc i va saltar

- Però que fas?! - vaig cridar mentre em recolsava a la finestra

Vaig veure que estava dret sense senyal d'haver-se fet mal

- Oi que és una passada? - em va dir pujant el to de veu perquè el pogués sentir

- T'has fet mal?! - li vaig dir preocupada

- Què va! Mira, ara pujo! - va dir mentre feia un salt petit per agafar impuls. Ràpidament em vaig apartar de la finestra i ja tornava a estar a la meva habitació.

- Has vist? - em va dir amb un gran somriure

- Buf, m'has espantat - li vaig sospirant - Però quan et torni a convidar a casa meva entra per la porta com les persones normals, d'acord?

- I tant!

Vaig notar que li agradava la idea que el tornés a convidar. Allò em va fer posar contenta.

Ens vam passar tota l'estona parlant dels companys de classe i dels professors. També dels dons que podia haver i sobre el seu clan. Va posar en Leo com l'èsser més bo del món i em va explicar que en Safix era el seu millor amic.

- Saps?

- Diga'm

- Mai m'havia fet tan amic d'una persona que havia de protegir. Mira que he estat amb molta gent, eh? Però mai havia fet amistat amb algú com amb tu

Cada vegada que deia allò era com si em clavessin alguna cosa al cor. Sabia que quan s'acabés això dels Mursis, ell s'hauria d'anar. No m'agradava aquella idea. El volia per sempre. <<>> Em deia per mi mateixa.

- Bé- vaig dir-li mentre m'acomiadava d'ell - Un altre dia vine, d'acord?

- Sempre que vulguis! El pròxim dia vine tu a casa meva! - va dir amb un gran somriure

- D'acord - vaig dir-li amb un mig somriure

Vaig tancar la porta i m'hi vaig quedar recolzada. A ell no semblava que li agradés, però a mi...

M'encantava!

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2009-12-22T11:27:00.000-08:00

Capítol 3

"UN MISTERI"

Després de vestir-me, d'esmorzar i d'arreglar-me, vaig sortir de casa, com cada dia i vaig anar caminant fins l'institut. El tenia a 10 minuts de casa, cosa que em facilitava molt l'accès i feia que la meva mare no m'haguès d'acompanyar. A mig camí em vaig trobar amb la Cindy, amb la Clea, amb la Dina i amb en David, que em van evitar ràpidament fent-me una mala mirada.

- Ei! Que la Hana no mossega! - va dir una veu rient-se que s'acostava cap a mi

- Hola Hana - em va dir l'Alex fent-me un somriure molt ampli

- Hola - li vaig contestar mentre els seus ulls blaus turquesa em van imnotizar.

Vaig continuar caminant mirant-lo sense parar fins que ell s'en va adonar.

- Tinc alguna cosa a la cara? - em va preguntar ell refregant-se la mà per la cara

- No, no... Pensava...

- Que pensaves?

- Què tens uns ulls molt bonics - vaig dir posant-me una mica vermella

Ella va començar a riure

- Si, tothom m'ho diu. I a més, són del meu color preferit, el blau.

- El meu també ho és! - vaig dir molt il·lusionada - sempre m'ha agradat aquest blau tant... tranquil·litzant

Va fer una petita rialla

- Et puc preguntar una cosa? - li vaig dir pensant amb el que havia passat la tarda anterior

- Diga'm

- De que coneixes a l'Amy i de que vau parlar? - vaig preguntar mirant els meus peus mentre caminava. Com que no mirava endavant, em vaig donar un cop contra una fanal que hi havia allà aprop. L'Alex va riure i es va posar seriós en pensar en la pregunta.

- Encara t'enrecordes en tot allò que et vaig explicar, oi?

- Sí - vaig dir sense dubtar ni un moment

- Com et vaig dir, jo sóc del clan "Llums sense fi" i l'A... - es va aturar de cop - És la teva amiga?

- No! - vaig exclamar - Em cau fatal!

- Ah, millor - va dir sentint-se una mica més alleujat - Doncs ella és dels protectors dels Mursis

- Què?! - vaig cridar sense pensar - què ella també és de tot aquest embolic?!

- Sí. Ella es dedicar a observar qui s'apropa o no. Té el do de saber qui s'apropa, siguin bons o dolents, als Mursis i així avisar-los i que es poguin preparar.

- Quants dons hi han al món? - vaig preguntar sense encara no haver assimilat el que m'havia dit sobre l'Amy.

- En tot el món només hi ha deu persones que en tenen, entre aquestes deu esteu tu i l'Amy

- I tu no en tens cap?

- Jo... - va dir dubtant un moment - No en tinc cap... i és una llàstima, perquè m'hauria agradat tindre algun i ser especial

Jo sabia que mentia, ell en tenia algun, n'estava segura

- Jo si vols et regalo el meu! - vaig dir amb un to animat fent broma, tot i que no en sabia gaire.

Ell es va adonar de les meves intensions i em va fer un somriure molt gran.

- No se com la gent no et vol d'amiga

- Pel meu maleït do - vaig contestar-li amb una veu una mica desagradable

- Però... a mi no m'efecta. - em va replicar mirant-me fixament.

Quan em va mirar d'aquella manera, vaig desviar la mirada ràpidament per no quedar-me una altre vegada, xuclada per aquells ulls tan meravallosos.

- Ja - vaig dir mirant cap al cantó oposat a ell - és el que no entenc...

L'Alex es va mirar el rellotge blau fosc que tenia al canell i va començar a còrrer.

- Que passa? - li vaig dir cridant mentre em deixava enrere.

- Has vist l'hora que és? - em va contestar

Vaig mirar el meu mòbil ja que no portava rellotge.

- Ah! - vaig cridar espantada - Les 7:58!

Ens haviem quedat tanta estona parlant a pas lent que se'ns havia fet tard. Vaig començar a còrrer jo també intentant atrapar-lo i de cop... els peus es van aixecar del terra. Em vaig parar de cop mirant-me'ls amb els ulls molt oberts.

- Què fas, Hana?! Espavila! - em va recordar l'Alex que ja estava a la porta del institut

- Sí... - vaig respondre mentre corria

En aquell moment, no s'em van aixecar els peus com abans, tot i que vaig estar en totes les classes pensant amb allò.

Quan va arribar l'hora de dinar, vaig agafar una mandarina i me la vaig anar menjant mentre m'endinsava al bosc qui hi havia darrere de l'institut. Volia explicar-li allò que m'havia passat abans a l'Alex, però no ho vaig trobar necessari. Em vaig posar a còrrer per veure si em passava el mateix que abans. I efectivament. Va passar. Els meus peus es van aixecar del terra i vaig començar a volar. Em vaig espantar molt, però vaig procurar mantenir la calma i, mentre estava a l'aire, vaig continuar movent els peus com si caminés. Vaig avançar un bon tros, mirant-ho tot molt estranyada i sense poder creure el que estva fent.

- Hana!! - va cridar un veu molt familiar

Vaig mirar cap a baix i vaig veure l'Alex que em feia senyals amb les mans perquè baixès.

- No se baixar! - li vaig respondre pensant en el que diria d'allò

- Mou els peus cap a aquí com si baixessis unes escales!

- Ah, d'acord - vaig murmurar sense que ell ho sentís

Vaig anar baixant mica en mica espantada per si queia de cop. Si em queia des d'aquella alçada, segur que no en sortia viva.

- Així, a poc a poc - em va dir ell amb un somriure encantador a la cara

- Uf... - vaig dir mentre sospirava - Tu saps com ho he fet això?

- Mm... els que tenen dons em sembla que també tenen qualitats especials. Tu per exemple, pots "volar". O més que volar és caminar pel cel.

- Tu saps quina qualitat té l'Amy? - vaig dir sense pensar-ho ni un moment

- Ni idea, pero has d'anar en compte amb aquella noia. D'aquí uns dies sabrà allò teu ja que li comunicaran els Mursis perquè vagi a per tu i no et podràs quedar ni un sol moment amb ella a soles.

- D'acord... t'agradaria anar a casa meva avui? - vaig preguntar-li mirant cap a terra mentre movia els peus amunt i avall

- Per què? - va preguntar ell estranyat

- No ho se... per passar l'estona. Si no fos per tu potser d'aquí un temps ja no seria la Hana Sweest que coneixes i estaria amb els Mursis aquells. - vaig mentir.

A part d'això, també volia estar amb ell, necesitava estar amb ell per sentir-me bé i pensava com no podia haver tingut ni un amic des de la seva arribada. No podia entendre com havia sobreviscut.

- Per... Perfecte - va exclamar amb un mig somriure

- Escolta, Hana, a mi m'ho pots explicar tot... no m'has d'amagar res, per això som amics, no? - va dir ell mirant un arbre per evitar-me la mirada

- Eh... Ja ho se, però no tinc res a dir-te - li vaig respondre estranyada - Per què hauria d'amagar-te alguna cosa?

- No ho se... És igual, deixa-ho - va dir-me mirant-me i fent un petit somriure - A més, m'anirà bé anar a casa teva, així podré estudiar millor els teus hàbits per poder protegir-te millor

Em vaig quedar pensant amb allò que m'havia dit de protegir-me i em vaig quedar en blanc

- Un moment... quan s'hagi acabat tot això dels Mursis i jo ja estigui sense perill... tu t'aniràs?

- Es clar, tindré altres encàrrecs en altres llocs del món - va dir ell sense adonar-se de la meva preocupació

- Ostres... - vaig dir entristida - Quin rotllo...

Ell es va adonar que estava a punt de plorar i em va dir que no em preocupés

- A més!, pensa que encara queda molt perquè es posin en marxa i et vinguin a buscar! Ho podem passar bé!

- De quan de temps estem parlant?

- De dos mesos o tres. Sempre triguen això, més o menys

- D'acord. Ens veiem avui a les cinc de la tarda aqui a la porta de l'institut i després ens dirigirem a casa meva, que és a 10 minuts

- O.K.

- I una cosa... com puc còrrer sense volar?

- A mi em sembla que t'has de concentrar per no volar i després ja no cal. D'aquí un temps ho podràs fer sense preocupar-te i no t'hauràs de concentrar per fer una cosa o una altre.
Em vaig quedar pensant una estona i al final em va sortir la pregunta
- I això... Per què ara ho puc fer i abans que tu arribessis no?
- No se... - em va dir mentre caminava cap a l'institut perquè ja era l'hora. El vaig seguir- Suposo que és perquè, com si diguèssim, se t'han despertat tots els teus dons quan jo t'he dit tot el que podies fer i el que podia causar.
- Sí, dèu ser això - vaig dir pensativa

Tota la tarda vaig estar pensant en l'estona que passaria a continuació amb l'Alex. A soles. Sense pensar ni amb els meus dons ni res. Per passar-ho bé.
I va arribar el moment, ell m'estava esperant allà a la porta de l'institut per anar a casa meva.

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2009-12-18T07:34:00.000-08:00

Capítol 2

"DE COMPRES"

- Hola Hana!
- Hola mare
- Què tal avui a l'institut?
- Molt bé - com cada dia li deia - Avui ha vingut un noi nou, és diu Alex i és Australià. És genial, es senta al meu costat - no li podria donar més informació. Que pensaria de tot allò que em va dir? Millor que em quedés callada
- Ah... que bé - em va dir amb un somriure a la cara mentre em tocava el cabell
- Vaig una estona a l'habitació - li vaig dir mentre pujava les escales - d'aquí 1 hora he quedat amb l'Erika i la Klara per donar una volta
L'Erika i la Klara eren les meves úniques amigues. Les havia conegut un dia en una parada d'autobús, ja feia molt de temps.
- D'acord - em va dir la mare
Vaig anar pujant les escales i vaig saludar a la foto del meu pare. Ell s'havia mort quan jo tenia 6 anys treballant a la fàbrica. No es va salvar.

Quan vaig arribar a la meva habitació, vaig deixar la meva motxilla a un cantó de la taula i em vaig deixar caure sobre el llit. Vaig estar tota l'hora pensant en el que m'havia dit l'Alex sobre els "Mursis", sobre qui era ell i en tot el que tenia que descubrir. S'havia que m'amagava alguna cosa, així que me l'hauria de dir. Em vaig aixecar i vaig agafar 5 llibres que tenia sobre llegendes antigues i me'ls vaig començar a mirar. No vaig trobar res d'interesant, cap dels llibres deia res sobre ells o alguna cosa que s'assemblés, així que l'endemà li preguntaria a l'Alex tota mena de detalls sobre ells i que m'expliqués bé tot el que m'havia dit.
Va arribar la hora de marxar, em vaig vestir amb un jersei negre i blau, amb una faldilla blau cel i unes mitges negres.
Quan vaig arribar, vaig trobar-me a la Klara i a l'Amy. Què hi feia l'Amy allà? Ella era el meu pitjor malson. Anava a la mateixa escola que elles dos i era molt creguda. És creu la més guapa del món i la més simpàtica. Només per què és rossa? Per què és bastant alta i té un bon cos? Només per això? Vinga va! Quina estupidesa! El cos perfecte no ho és tot! També hi ha el caràcter, i el seu caràcter és d'una nena consentida que sembla una "Barbie" en gran. A més, ha estudiat un munt de llengües i es va fent la xula. Tot i això, era l'amiga de la meva millor amiga, així que em tenia que fer la simpàtica amb ella.
- Hola Klara - li vaig dir amb un somriure - Hola... Amy - vaig dir mentre sospirava
- Ei, hola! - va exclamar la Klara
Ella era simpàtica i bromista. Sempre estava contenta passés el que passés i et podia ajudar en tot. L'Erika era igual, però tenia més paciència que la Klara ( La Klara es posava dels nervis per qualsevol cosa).

- Hola Floreta - em va dir l'Amy amb un to burleta

- Em dic Hana, no Floreta - aquella noia em desesperava! - Perquè el meu nom en japonès signifiqui "flor" no cal que m'ho diguis. Jo em dic Hana

- Ja, ja... - va murmurar l'Amy per sota el nas

Quina ràbia que em feia!

- Ei vinga va, noies! Avui ho passarem bé!

- I l'Erika?

- Ha dit que anessim tirant, que trigaria una mica, però no m'ha dit el perquè.

- Podriem anar a una botiga nova que han obert! - va exclamar l'Amy amb la seva veu tan fina

- Jo m'haig de comprar una samarreta nova, i tu?

- Eh... Jo també

- Doncs som-hi! - va cridar la Klara tota il·lusionada

Vam estar passejant una estona ben llarga, amunt i avall sense saber que fer, jo m'havia comprat una samarreta blava amb una estrella petita a una màniga. La Klara uns pantalons texans negres i una samarreta a joc, l'Erika (que havia arribat uns 10 minuts després) una faldilla plena de cors i l'Amy... dos samarretes de marca, tres minifaldilles i dos pantalons molt ajustats.

- Ara podem anar a prendre alguna cosa, no? - va dir l'Erika

- Sí, estaria bé - vaig dir observant totes les bosses de l'Amy

Quan anàvem cap a la cafeteria, em vam creuar amb l'Alex

- Hola, Han - no va acabar la frase i es va quedar mirant a l'Amy

- Hola... - vaig murmurar estranyada mirant-los a tots dos - Què passa?

L'Erika i la Klara estaven tan desconcertades com jo, no sabiem que passava entre ells dos, i sobretot, com podia ser que es coneixesin si ninguna de les tres anaven al meu institut? L'Amy ens va dir a les tres que anessim tirant i que ella aniria després, que tenia que parlar amb l'Alex d'un assumpte molt important. Vam estar a la cafeteria observant la conversa d'ells dos, pel que semblava no una conversa amigable, ja que es notava pels gestos que feien que eren més enemigs que amics. Quan va arribar, les noies li van preguntar qui era, de que el coneixia i de que havien parlat. Jo me'l vaig quedar mirant sense dir res, fins que es va posar a caminar i em va saludar per dir-me adèu.

Quan vaig arribar a casa, no parava de pensar en que devien haver estat parlant i em va costar bastant adormir-me.

Nit Fosca: La Llum en la Foscor

2009-12-16T11:09:00.000-08:00

Capítol 1

"L'ARRIBADA D'ELL"

Jo estava sentada allà, sola, sense ningú que em fes companyia, només amb el meu indesitjable do. Sempre m'ho preguntava... Que seria allò tan estrany? Per què ho tindria? Per culpa d'aquella cosa mai havia pogut tenir amics, ni estar amb ningú... Era horrible.

Aquell dia, com sempre, teniem socials i desitjava que vingués algú que em fes posar contenta, tot i que ho havia d'estar per no fer mal als que tinc al voltant.
- Ha arribat un nou alumne - ens va avisar el Professor J. - És diu Alex Green i és d'Austràlia. Ha vingut aquí perquè han enviat al seu pare a aquí. Tracteu-lo com un més i intenteu ser amables
Un noi nou? Perfecte. Un més per la meva col·lecció...
- Entra Alex.
El noi era bastant alt, uns 5 cm més que jo, era castany amb al cabell curt despentinat. Tenia els ulls d'un color blau turquesa, d'aquell que m'agradava a mi. Portava una samarreta curta verda amb un dibuix d'una vaca volant molt graciosa que li donava un toc divertit; i uns pantalons que li arribaven als turmells d'un color blau fosc, com el d'uns texans. També portava unes bambes esportives blanques.
- Eeh... t'hauràs de sentar al costat de la Hana - va dir en J. - És l'únic lloc lliure que hi ha... - va afegir amb un to preocupat.
Ell va vindre cap a mi i es va asseure al meu costat. Vaig sentir com els altres murmoraven coses, però els vaig ignorar. Li vaig dedicar un somriure.
- Em dic Alex Green - em va dir amb un to encantador - Tu et dius Hana?
- Sí, Hana Sweest
- Podrem ser amics, oi?
- No ho crec. Ningú em vol com amiga
- Per què?
- Perquè no els hi caic bé, suposo - havia de dir-li això, no li podia pas dir la veritat
- Menteixes
- Com?
- Que no m'estàs dient la veritat
- Eh... per què?, si és això. Suposo, no se, per això no és volen apropar a mi... - com sabia ell que estava mentint?
- Mm... d'acord. - va dir com si es rumiés el que anava a dir
Li vaig somriure i em vaig posar a apuntar tot el que deia en J., ja que no m'havia adonat que la classe de socials havia començat. Ell va agafar un paper i va començar a escriure:

Ets igual que jo, Hana. Som molt semblants. He vingut aquí per protegir-te

Em va passar el paper perquè li pogués respondre. No entenia el que volia dir. Què erem iguals? Que havia vingut aqui per protegir-me? A què es referia?

No sé de que em parles

Els "Mursis" són uns homes que van pel món buscant a gent amb poders com tu per poder dominar el món

Estava desconcertada. No se de que m'estava parlant! Qui eren aquelles "Mursis"? I com sabia allò del meu poder?

Espera, espera, espera... Qui ets tu? D'on vens? Que en saps tu del meu do?

Jo sóc un simple noi "semihumà" enviat per protegir a unes determinades persones. M'han donat tot tipus d'informació sobre tu...

I que et poden fer els "Mursis" aquests?

Et roben la sombra, i quan això passa, estàs condemnat a ser el seu esclau per tota la vida.

Però tu... com em protegiràs?

Hi ha un clan anomenat " Llum de la Lluna" que lluita contra ells. Jo sóc d'allà. Tots aquests anys hem estat lluitat contra ells. Tot i que nosaltres som més, cada vegada ens han guanyat.

Jo us puc ajudar, tot i que el meu do no serveix de gaire

Tu ens pots fer servei en molts sentits! Per això et volen!

No ho entenc...

Si tu pots controlar les emocions de la gent, pots fer que tothom estigui a favor d'ells sense cap mena de problema! Tot i que ells sempre volen que la gent sufreixi.

I a vosaltres com us puc ajudar?

Els meus superiors saben com, pero no ens ho volen dir.

I tu m'has de protegir?

Exactament

Ho trobo tot molt estrany, sembla irreal

Dona, el teu do a mi tampoc es que em sembli molt normal...

En aquell moment, en J. s'anava apropant i em va preguntar:

- Hana, les ciències auxiliars no ajuden en res a descobrir la història. Veritat o fals?

- Eh...

En aquell moment l'Alex em va xiuxiuejar "Mentira". Ell que sabia? Si no havia escoltat res de l'explicació del professor!

- Veritat?

- Molt malament! - em va cridar en J. - No has escoltat res del que he dit? Ja pots començar a llegir-te el tema!

- Sí, senyor...

L'Alex em va mirar estranyat com preguntant-se perquè no havia dit la seva resposta. Aquell noi era molt estrany... amagaria alguna cosa?